Resultats de la cerca

És esmentada el 904 en l’acta de consagració de Parets l’edifici actual fou construït el 1711

Depenia de Sant Salvador de Breda

Fou edificada al segle XII, i es conserva íntegra la primitiva edificació Serví algun temps d’ajuda parroquial a la primitiva parròquia d’Aiguafreda de Dalt Fou restaurada el 1970, i torna a servir d’ajuda parroquial del barri residencial que s’ha construït entorn seu

Als seus orígens coneguts 938 i 982 era una parròquia independent dita SantPere de Vilallonga Al segle XIV perdé la independència i l’antic nom i passà a ésser sufragània d’Alpens Tenia dues famílies el 1686 És una església preromànica amb algunes reformes fetes els anys 1724 i 1837

És esmentada ja el 1027

Es trobava al límit de les jurisdiccions dels castells de la Roca del Vallès i de Montornès, al S de Vilanova, dalt d’un turó on avui hi ha la masia de la Casa Alta Existia ja el 1149 al segle XIX fou abandonada i es convertí en dependència de la masia El culte passà a una capella de l’església parroquial de Vilanova de la Roca

El lloc és esmentat ja el 1024 L’església parroquial és poc anterior al 1574 Depengué dels domers, i després del rector, de Cardedeu Al començament del segle XIX pertanyia al baró de Llinars

Fou sufragània de la parròquia de Santa Justa i Santa Quitèria, de Lliçà d’Amunt, i de Santa Eulàlia de Ronçana Existia ja el 1188, i fou destruïda pels terratrèmols del 1425 i refeta poc després Fou restaurada el 1970 i hom li retornà les perdudes característiques romàniques És dita també Sant Cristòfol de les Tempestes

Existia ja el 1021 i era sufragània de Sant Esteve de la Garriga més tard fou independent i passà a ésser propietat del monestir de l’Estany 1139 El 1553 tenia només els masos Valls i Plans Ara depèn de la parròquia del Figueró La seva església, reformada el 1572, té l’absis romànic

El lloc, juntament amb l’església, fou donat per dot a Guisla de Lluçà morta el 1026, muller del vescomte Bernat I de Conflent L’heretà el seu fill Ermengol, bisbe d’Urgell, i a la seva mort, els seus marmessors el revengueren a Sunifred II de Lluçà 1037 Els Lluçà cediren el mas i l’església al monestir de Lluçà i fou des d’aleshores cap d’una batllia seva L’església fou sufragània de Lluçà fins el 1878 Erigida en parròquia rural i refeta aleshores la seva església, es troba avui dia abandonada i sense culte, per manca de feligresos