Resultats de la cerca
Es mostren 163 resultats
Marco Zanuso
Arquitectura
Disseny i arts gràfiques
Urbanisme
Arquitecte, dissenyador i urbanista italià.
Membre del CIAM i redactor en cap de Casabella 1947-49, és un dels exponents més representatius de l’anomenada “segona generació” d’arquitectes Com a dissenyador, féu alguns dissenys famosos, com la màquina de cosir Borletti 1956, l’aparell de televisió Doney Brion Vega 1962, la ràdio i el telèfon Siemens 1966 i la butaca Fourline, i obtingué alguns premis a les triennals de Milà Com a arquitecte dugué a terme importants estudis teòrics per a la industrialització de la construcció i sobre nous materials, que es reflecteixen en la fàbrica de ceràmica i el complex per als treballadors de Palerm…
Lewis Mumford
Urbanisme
Urbanista, historiador i assagista nord-americà.
Estudià a les universitats de Colúmbia i de Nova York Professor a les universitats de Stanford 1942-44 i Pennsilvània 1951-59, des del 1920 publicà crítica arquitectònica Conegut pels seus estudis d’història urbana i de planejament, escriví, entre altres obres, The Culture of the Cities 1928 i The City in History 1961 Els seus escrits també se centraren en l’impacte de la tecnologia en la societat i en la denúncia dels aspectes deshumanitzadors de la societat tecnificada Technics and Civilisation , 1934 The Myth of the Machine , 1967-70 És autor també de The Autobiography of Lewis Mumford,…
Francesc de Paula Morera i Gatell
El pavelló dels Camps Elisis de Lleida, obra de Francesc de Paula Morera i Gatell
© Fototeca.cat
Arquitectura
Urbanisme
Arquitecte, topògraf i urbanista.
Es formà a Barcelona Arquitecte municipal de Lleida 1906, exercí el càrrec trenta-cinc anys Adscrit al Modernisme, adoptà aquest estil en els millors edificis que construí a la ciutat, la major part dels quals han perdurat Hotel Pallas, Escorxador Municipal, Dispensari, La Gota de Llet —desaparegut—, el pavelló dels Camps Elisis —aquari—, casa Xammar, etc Darrerament es decantà cap a un neoclassicisme, bé que en els detalls encara s’endevina el gust pel Modernisme És autor dels plans de la ciutat, traçats durant la primera meitat del segle XX
Cebrià de Montoliu i de Togores
Urbanisme
Història del dret
Urbanista, advocat, assagista i traductor.
Fill de Plàcid de Montoliu i de Sarriera i germà de Manuel de Montoliu Feu estudis de dret i es dedicà bàsicament a l’urbanisme com a funcionari de l’Ajuntament de Barcelona Fou l’introductor del pensament i de la pràctica de l’urbanisme anglosaxó del segle XIX, fonamentats en l’anàlisi organicista de les ciutats i marcats pel reformisme del socialisme municipal de John Ruskin El seu ideari queda definit a Institucions de cultura social 1903 Fou bibliotecari del Museu Social de Barcelona 1908, promogué la creació de la Societat Cívica de la Ciutat Jardí 1912, de la qual fou secretari general…
,
Francesc Mitjans i Miró
Arquitectura
Urbanisme
Arquitecte i urbanista.
Es graduà a Barcelona el 1942 Soci i estudiant del GATCPAC La seva obra es caracteritza per un alt nivell de professionalitat Feu un gran nombre d’edificis residencials —introduí a la Catalunya de la postguerra la nova tipologia de l’habitatge europeu burgès— carrer Amigó 76 1941-44 i carrer Vallmajor 26-28 1953-55, entre altres Projectà edificis públics significatius a Barcelona Monitor 1956-61, Camp Nou del FC Barcelona 1954-57, Banc Atlàntic 1965-71 posteriorment Banc Sabadell, l’edifici de la Companyia Telefònica a Barcelona 1973-75 i un cert nombre de conjunts urbanístics, iniciats amb…
pla Jaussely
Urbanisme
Pla general per a Barcelona fet per l’arquitecte llenguadocià Léon Jaussely (Tolosa, Llenguadoc 1875 — Givry, Illa de França 1933), que guanyà el concurs internacional de projectes d’enllaç de la zona d’eixample de Barcelona i pobles agregats, convocat per l’ajuntament de Barcelona el 1903.
El jurat era format per Francesc Cambó, Juli Marial i Josep Puig i Cadafalch Aquest pla, aprovat inicialment el 1905, ha inspirat la política urbana de la burgesia industrial barcelonina fins avui és alhora un pla de grans infraestructures viàries passeigs de ronda, diagonals, passeigs marítims, sistema de parcs, enllaços ferroviaris i estacions de classificació, serveis, i un pla de zones les Corts de Sarrià, Horta, Sant Gervasi de Cassoles i Sarrià com a zones d’esbargiment, Sant Andreu de Palomar i Sants com a barris obrers i Gràcia com a zona mixta Malgrat no tenir caràcter oficial, ha…
conurbació
Urbanisme
Continu urbà resultant del creixement simultani, recíprocament influït, de dues o més ciutats pròximes, i que arriba fins a fer desaparèixer l’espai rural intersticial.
El terme fou encunyat per Patrick Geddes Les conurbacions són característiques de les regions urbanes i de les metròpolis És sempre un fenomen negatiu per a la correcta estructura social i física de la ciutat se n'ha dit càncer de la ciutat, creixement com taca d’oli, suburbialització dels nuclis absorbits , contra el qual el planificador urbà ha de proposar mesures estructurants i de requalificació, descongestives En aquest sentit hom ha fet un modern esforç teòric amb l’elaboració del model de la ciutat regió i amb el concepte de continu urbà, però no continu edificat A part les…
plaça

Porxos de la plaça Gran de Calaf
© CIC-Moià
Urbanisme
Lloc ample i espaiós, a l’interior d’una població, on solen confluir diversos carrers.
A l’antiguitat fou el centre de la vida política i comercial a Grècia era anomenada àgora, i a Roma, forum i era el lloc on es concentraven tots els edificis públics importants A l’edat mitjana continuà tenint la mateixa funció i aparegueren les places quadrades i porticades Aquest tipus de plaça continuà durant el Renaixement, bé que en aquest moment aparegué un nou concepte de plaça monumental oberta i amb efectes de perspectiva, efectes molt més rebuscats durant el Barroc, com n'és un exemple la plaça de Sant Pere del Vaticà Amb el neoclassicisme tornaren les places tancades i porticades,…
parc urbà
Un aspecte del parc urbà Torras Villà de Granollers amb el monument a la sardana aixecat el 1976
© Fototeca.cat
Urbanisme
Parc dins o molt prop d’un nucli urbà que acompleix la funció d’airejar-lo i de procurar recreació als seus habitants.
Entre els parcs urbans més notables dels Països Catalans sobresurt la Devesa de Girona, que té els seus orígens al segle XVIII També del segle XVIII és el Laberint d’Horta, a Barcelona, que ajunta la fórmula del parc amb la del jardí Al recinte de l’enderrocada Ciutadella de Barcelona, hi fou bastit des del 1872 el parc de la Ciutadella Altres parcs barcelonins són el del Turó, el parc Güell, d’Antoni Gaudí, el de Montjuïc, el del Puget, el del Guinardó, el de la Guineueta, el de Cervantes, el de l’Escorxador, el de l’Espanya Industrial, el de la Creueta del Coll, el del Castell de l’Oreneta…
parc
El parc de l’Espanya Industrial, a Barcelona
© Fototeca.cat
Urbanisme
Espai de terreny obert, delimitat i poblat de boscs, prats i estanys destinat principalment a l’esbarjo humà.
No comprèn normalment cap construcció fora de les dedicades a la conservació, vialitat, guarderia i d’altres serveis Pot contenir, a més, llocs per a practicar esports camps de golf, llocs destinats a la recerca hivernacle, llocs destinats a l’ensenyament camins de la natura, etc
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina