Resultats de la cerca

En l’aspecte funcional, l’article individualitza i concreta talment que l’absència d’article confereix un valor indefinit o partitiu al substantiu L’article té també una funció determinant i de referència a quelcom ja conegut, però que no és tan general Altrament, la determinació es basa en les circumstàncies i, encara més, pot tractar-se d’un objecte únic en la realitat Amb l’article hom expressa una realitat concreta, total i única en cada situació —o quelcom amb aquest caràcter— que contrasta amb el contingut de diverses menes d’expressions oposades Així, hom es refereix a un…

La funció modificativa del verb pot expressar-se per un adverbi morfològic, per una frase adverbial i per un complement circumstancial però quan la modificació és complexa hom fa ús d’una proposició subordinada amb un verb conjugat una proposició adverbial La proposició adverbial afecta, com a subordinada que és, tota la proposició principal, especialment el verb Així doncs, la proposició subordinada adverbial equival, en la proposició simple, a un adverbi, atès que modifica d’alguna manera el verb principal la proposició adverbial, anomenada també circumstancial, funciona, efectivament, dins…

Aquest terme pot ésser sobreentès la persona/tothom/aquell/el qui la fa la paga

En català, a partir del segle XVIII, tendeix a ésser usat damunt vocals obertes, bé que alguns gramàtics del segle XIX Antoni Febrer i Cardona, Pau Estorch i Siqués, etc l’han emprat damunt les vocals tancades En català modern és aplicat a les vocals obertes à, è, ò, seguint la pronúncia de la ciutat de Barcelona

En grec prenia també la forma ´` i era aplicat a les vocals de les síllabes última o penúltima per indicar un accent melòdic descendent En francès serveix per a indicar particularitats fonètiques, etimològiques, morfològiques, o bé per a distingir determinats homònins És emprat també en serbocroat i en eslovè En català fou emprat pel menorquí Antoni Febrer i Cardona al començament del segle XIX per a indicar la vocal neutra després ha estat usat fins a ben entrat el segle XX per a indicar una contracció prô , cân , però l’ortografia catalana moderna n'ha prescindit totalment

En català, a partir del segle XVIII, tendeix a ésser usat damunt vocals tancades, bé que alguns gramàtics del segle XIX l’han emprat damunt vocals obertes Antoni Febrer i Cardona, Pau Estorch i Siqués, etc En català modern és aplicat a les vocals tancades é, ó, í, ú, seguint la pronúncia de la ciutat de Barcelona És un dels casos excepcionals en què el parlar barceloní ha determinat l’ortografia de la llengua literària, la qual, en els casos de divergència, ha seguit en general el vocalisme dels parlars occidentals i meridionals i el consonantisme dels parlars meridionals o baleàrics