Resultats de la cerca
Es mostren 600 resultats
perífrasi gramatical
Gramàtica
Expressió composta d’un concepte que no sol tenir una correspondència, en un sol mot, dins el sistema de la llengua.
Les més importants són les perífrasis verbals o conjugacions perifràstiques , que consisteixen en la unió d’un verb auxiliar o modificatiu i l’infinitiu, el gerundi o el participi del verb que conté el nucli del significat En aquestes perífrasis el verb auxiliar sol perdre la significació particular i gramaticalitzar-se en la funció d’auxiliar En català, és típic l’anomenat perfet perifràstic perfet Les perífrasis de verb auxiliar més infinitiu tenen un caràcter progressiu haig d’anar-hi les de verb auxiliar més gerundi, duratiu anem fent les de verb auxiliar més participi, perfectiu…
perfet
Gramàtica
Aspecte de les formes verbals que, dins un paradigma, expressen acció acabada, en oposició a les formes d’imperfet, que expressen l’acció en el seu desenvolupament.
Són perfets el pretèrit perfet d’indicatiu i tots els temps composts, que reben del participi llur aspecte perfectiu El català forma el perfet afegint en els verbs regulars al radical verbal les desinències següents 1a conjugació -í, -ares, -à, -àrem, -àreu, -aren 2a conjugació -í, -eres, -é, -érem, -éreu, -eren 3a conjugació -í, -ires, -í, -írem, -íreu, -iren Però molts verbs irregulars sofreixen alteracions del radical abans d’aquestes terminacions o presenten altres irregularitats especials Al costat del perfet simple dels verbs, el català té la peculiaritat de l’anomenat perfet…
perfet
Gramàtica
Dit dels temps que expressen una acció completament acomplerta en el moment a què hom es refereix.
cas oblic
Gramàtica
Dit de qualsevol dels casos de la declinació, llevat del nominatiu (cas recte).
objecte
Gramàtica
Mot o grup de mots que denota allò sobre què recau l’acció expressada pel verb (complement directe).
nominatiu
Gramàtica
En les llengües flexives que tenen declinació (com el llatí i el grec, entre altres d’indoeuropees), cas que expressa la funció gramatical del subjecte d’una oració de verb actiu en forma personal o bé el predicat nominal.
És el cas del nom, merament enunciat, sense declinar És anomenat també cas recte , per oposició als altres de la declinació, anomenats oblics , que exerceixen altres funcions complementàries en l’oració El nominatiu, com els altres casos, no té pràcticament raó d’existir en les llengües romàniques, havent substituït aquestes les funcions que exercien els casos pel règim de preposicions En català, com en altres llengües romàniques, hi ha restes del nominatiu llatí i dels altres casos de declinació en els pronoms personals jo, tu, nos, vós , en oposició als casos oblics me, mi, te, nos, vos
formes nominals del verb
Gramàtica
nombre
Gramàtica
Accident o morfema gramatical que oposa la representació d’una entitat individualitzada (singularitat) a la representació de més d’una d’elles (pluralitat).
El nombre, doncs, dóna lloc a la distinció entre singular i plural Algunes llengües per exemple, el grec presenten també, a més, l’oposició entre dues individualitats nombre dual i més de dues d’elles El nombre és una categoria pròpia de les parts de l’oració que constitueixen el grup nominal substantiu, adjectiu, pronom, article, la qual determina també correlativament, en el pla sintàctic, el nombre del verb
vocal neutra
Gramàtica
En català, el so lax, sense representació gràfica, intermedi entre a i e, que tenen aquestes vocals en posició àtona en els parlars orientals (casa, mare, estimaria) i la e tònica de molts mots en mallorquí (cera, voler, rebre).
gènere neutre
Gramàtica
Classe de la categoria gramatical gènere en les llengües que en tenen més de dos (masculí i femení) i en oposició a aquests.
Formalment, el català només conserva com a restes del gènere neutre els pronoms demostratius això , allò i els arcaics açò , ço , els indefinits tot , alguna cosa , quelcom , l’interrogatiu que , el pronom feble ho formes referides a alguna cosa indeterminada o a un conjunt d’antecedents presos collectivament