Resultats de la cerca

En oracions subordinades és regit per verbs que expressen incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i d’altres de semblants Els temps del mode subjuntiu són el present i l’imperfet, amb els corresponents temps composts indicatiu

És el mode declaratiu de l’objectivitat, que en oracions subordinades és o pot ésser regit per verbs que expressen certesa, com saber, afirmar , etc, diferentment del mode subjuntiu, que és regit per verbs d’incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i altres de semblants, que expressen, tots ells, una particular actitud subjectiva del parlant davant l’acció del verb Els temps del mode indicatiu són present, imperfet, perfet, futur i condicional, amb els temps composts corresponents

verb Paradigma de la conjugació regular És la categoria del fenomen, la que situa el subjecte en el temps, accident o morfema característic del verb a més, el verb també és marcat pels morfemes de persona, nombre, aspecte, mode i veu Aquests morfemes fan del verb una part variable de l’oració i constitueixen la seva conjugació, en flexionar-se el radical element que conté la significació lexical del mot o el tema verbal amb les desinències o terminacions, que donen lloc a les distintes formes de cada paradigma Els modes personals del verb són indicatiu, subjuntiu i imperatiu, més les formes…

La declinació flexiva presenta les diverses possibilitats de flexió d’un article, substantiu, adjectiu o pronom mitjançant les desinències corresponents En llatí i en grec la declinació flexiva defineix totes les possibles variacions de forma i funció dels noms mitjançant els morfemes indicadors del gènere, del nombre i del cas En la majoria de les llengües indoeuropees modernes la declinació flexiva es conserva només fragmentàriament per a indicar el nombre i, de vegades, el gènere o el cas, aquest últim sobretot en els pronoms És conservada en alemany i en les llengües eslaves…

D’aquí l’oposició del present , moment de l’enunciat, amb el no-present, que pot ésser el passat , abans del moment de l’enunciat, i el futur , després del moment de l’enunciat Aquests són els tres temps absoluts fonamentals Perquè el present és no-passat i no-futur, pot expressar veritats intemporals els homes són mortals Però el temps gramatical no respon sempre al temps real o natural, dividit en tres moments, ja que el passat i el futur poden ésser considerats com a instants acabats o com en duració respecte al present en l’enunciat d’aquí l’oposició entre el perfet sortí…

El relatiu, en l’oració subordinada relativa, pot fer les mateixes funcions sintàctiques de subjecte, complement directe, indirecte o circumstancial, que pot fer el substantiu en la principal Els pronoms relatius catalans són el feble que , els forts què qui , el compost el qual amb les altres formes corresponents la qual, els quals, les quals i l’adverbial on Tipus de pronoms relatius categoria formes antecedent funció en l’oració relativa exemples oracions pronominal             feble que      substantiu subjecte Un home que parla així no pot enganyar adjectiva especificativa…