Resultats de la cerca

Aquest morfema gramatical fou introduït pels grecs, que tenien del funcionament de la llengua una concepció condicionada per diverses realitats extralingüístiques, i el definiren a partir de la consideració dels “significats” que completava L’anomenaren dotikḗ o bé epistaltikḗ , és a dir, el cas que regien els verbs relacionats amb els conceptes donar o dirigir En el llatí, Varró li donà el nom casus dandi ‘el cas de donar’ Fonamentalment, el datiu servia per a designar la unitat gramatical que completava el nucli del predicat, indicant-ne la direcció o la destinació, però…

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina…

Els pronoms personals tenen una funció substantiva, constitueixen un sistema coherent, que expressa d’una manera directa els dos camps referencials enfrontats en el discurs locutor-interlocutor i d’una manera indirecta el tercer camp referencial allò de què es parla Els de menció directa 1a i 2a persones no necessiten la distinció de gènere Els de menció indirecta 3a persona necessiten especialització de formes, i són els únics pronoms en el sentit etimològic de “mot que substitueix el nom” Els pronoms personals són els únics mots que han conservat restes de la declinació llatina, és a dir,…

Aquesta definició, molt general, no és tanmateix potser prou, car pressuposa que és possible de fer una distinció neta entre els constituents nominals i els verbals, i, si bé és molt versemblant que aquesta distinció es dóna a totes les llengües, no ha estat demostrat que sigui un fet cert Limitant-nos a les llengües ben estudiades, hom pot dir que la manifestació del cas pot ésser donada per mitjà de la flexió com en el llatí, i com en els pronoms catalans o bé per mitjà de mots auxiliars, del tipus de les preposicions com en el xinès, i com en els substantius catalans És va, de tota manera…

A la base d’aquesta realitat hi ha una relació principal/complement l’origen de la qual, segons Albert Sechehaye, és la frase de dos membres La manera d’expressar aquesta relació és donada per l’estructura o sistema de cada llengua Així, en llatí hom usa la flexió en català i en d’altres llengües romàniques, la preposició, i, d’una manera subsidiària, un cert ordre de collocació si la relació és establerta entre dos termes de la mateixa natura semàntica canya de sucre/sucre de canya Els complements més importants són els del verb, als quals cal afegir els del substantiu, els de l’adjectiu i…