Resultats de la cerca
Es mostren 18 resultats
declinació
Gramàtica
Flexió nominal d’una llengua.
La declinació flexiva presenta les diverses possibilitats de flexió d’un article, substantiu, adjectiu o pronom mitjançant les desinències corresponents En llatí i en grec la declinació flexiva defineix totes les possibles variacions de forma i funció dels noms mitjançant els morfemes indicadors del gènere, del nombre i del cas En la majoria de les llengües indoeuropees modernes la declinació flexiva es conserva només fragmentàriament per a indicar el nombre i, de vegades, el gènere o el cas, aquest últim sobretot en els pronoms És conservada en alemany i en les llengües eslaves…
datiu
Gramàtica
Cas del paradigma de la flexió nominal d’algunes llengües indoeuropees.
Aquest morfema gramatical fou introduït pels grecs, que tenien del funcionament de la llengua una concepció condicionada per diverses realitats extralingüístiques, i el definiren a partir de la consideració dels “significats” que completava L’anomenaren dotikḗ o bé epistaltikḗ , és a dir, el cas que regien els verbs relacionats amb els conceptes donar o dirigir En el llatí, Varró li donà el nom casus dandi ‘el cas de donar’ Fonamentalment, el datiu servia per a designar la unitat gramatical que completava el nucli del predicat, indicant-ne la direcció o la destinació, però aquest valor…
morfologia
Gramàtica
Part de la gramàtica tradicional que estudia les formes dels mots, independentment de llurs relacions o funcions en la frase o oració, que constitueixen l’objecte de la sintaxi
.
La morfologia distribueix els mots en diferents classes o categories, anomenades parts del discurs o de l’oració nom, adjectiu, verb, etc, i explica les variacions que poden experimentar els mots per raó dels accidents gramaticals, com gènere, nombre, declinació, conjugació, etc La gramàtica clàssica usava el terme flexió per a designar la morfologia, i es dividia, a més, en dues altres parts derivació o formació de paraules i sintaxi La flexió es definia com tot canvi en la forma d’un mot per a expressar la seva relació amb altres mots de l’oració El terme…
sufix
Gramàtica
Afix afegit al darrere d’un mot per tal de formar-ne un altre.
Cal no confondre sufix amb desinència, malgrat que alguns parlin de sufixos flexionals o desinencials Les desinències indiquen els morfemes de gènere i de nombre en la flexió nominal, i els de temps, nombre i persona en la flexió verbal mentre que els sufixos donen lloc a la derivació de mots a partir de radicals d’altres Són molts, en català, els sufixos per a formar noms derivats, amb una significació comuna segons els grups diminutius et, eta, ell, ella, ill, illa, í, ina, ic, ó, ol, ola , augmentatius às, assa, arro, arra, ot, ota , noms de persona o d’oficis…
recció
Gramàtica
Relació sintàctica entre dos elements lingüístics en la qual un depèn gramaticalment de l’altre.
L’element principal és el regent , i el dependent és el regit L’element regent determina les circumstàncies morfològiques de l’element regit En llatí, per exemple, en l’oració Puer amat patrem, el verb amat regeix l’acusatiu patrem la preposició ex regeix el cas ablatiu La concordança entre dos mots és també una mena de recció, en tant que un dels elements regeix la flexió de l’altre en noia simpàtica , el mot noia imposa el gènere i el nombre a simpàtica
mode personal
Gramàtica
Mode verbal amb flexió de persona i de temps.
Són modes personals l' indicatiu , el subjuntiu i l' imperatiu , en oposició als anomenats modes no personals, infinitiu , gerundi i participi
ablatiu
Gramàtica
Cas de la declinació de l’indoeuropeu que ha perdurat en algunes de les llengües que en procedeixen, el nom del qual és aplicat també a casos semblants de llengües d’altres troncs.
L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma…
ordre dels mots
Gramàtica
Procediment sintàctic que tenen les llengües per a expressar llurs diferents modalitats o categories gramaticals.
En les llengües d’una morfologia més rica per llurs variades possibilitats de flexió, com el llatí, l’ordre dels mots en la frase és molt més lliure que en moltes llengües que han de compensar una certa manca de recursos morfològics amb una particular fixesa en l’ordre dels mots De fet, però, totes les llengües presenten casos en què l’ordre dels mots en la frase és rigorosament fix i d’altres en què permet una major llibertat Donat un ordre considerat gramaticalment habitual o lògic usat comunament com a recurs per a distingir entre el subjecte i l’objecte del verb, nucli de la…
article
Gramàtica
Element gramatical que, en l’aspecte formal, expressa el gènere i el nombre del substantiu del qual depèn, o que dona caràcter substantiu a expressions que no són pròpiament un substantiu.
En l’aspecte funcional, l’article individualitza i concreta talment que l’absència d’article confereix un valor indefinit o partitiu al substantiu L’article té també una funció determinant i de referència a quelcom ja conegut, però que no és tan general Altrament, la determinació es basa en les circumstàncies i, encara més, pot tractar-se d’un objecte únic en la realitat Amb l’article hom expressa una realitat concreta, total i única en cada situació —o quelcom amb aquest caràcter— que contrasta amb el contingut de diverses menes d’expressions oposades Així, hom es refereix a un objecte…