Resultats de la cerca

La declinació flexiva presenta les diverses possibilitats de flexió d’un article, substantiu, adjectiu o pronom mitjançant les desinències corresponents En llatí i en grec la declinació flexiva defineix totes les possibles variacions de forma i funció dels noms mitjançant els morfemes indicadors del gènere, del nombre i del cas En la majoria de les llengües indoeuropees modernes la declinació flexiva es conserva només fragmentàriament per a indicar el nombre i, de vegades, el gènere o el cas, aquest últim sobretot en els pronoms És conservada en alemany i en les llengües eslaves…

Aquest morfema gramatical fou introduït pels grecs, que tenien del funcionament de la llengua una concepció condicionada per diverses realitats extralingüístiques, i el definiren a partir de la consideració dels “significats” que completava L’anomenaren dotikḗ o bé epistaltikḗ , és a dir, el cas que regien els verbs relacionats amb els conceptes donar o dirigir En el llatí, Varró li donà el nom casus dandi ‘el cas de donar’ Fonamentalment, el datiu servia per a designar la unitat gramatical que completava el nucli del predicat, indicant-ne la direcció o la destinació, però aquest valor…

La morfologia distribueix els mots en diferents classes o categories, anomenades parts del discurs o de l’oració nom, adjectiu, verb, etc, i explica les variacions que poden experimentar els mots per raó dels accidents gramaticals, com gènere, nombre, declinació, conjugació, etc La gramàtica clàssica usava el terme flexió per a designar la morfologia, i es dividia, a més, en dues altres parts derivació o formació de paraules i sintaxi La flexió es definia com tot canvi en la forma d’un mot per a expressar la seva relació amb altres mots de l’oració El terme…

Cal no confondre sufix amb desinència, malgrat que alguns parlin de sufixos flexionals o desinencials Les desinències indiquen els morfemes de gènere i de nombre en la flexió nominal, i els de temps, nombre i persona en la flexió verbal mentre que els sufixos donen lloc a la derivació de mots a partir de radicals d’altres Són molts, en català, els sufixos per a formar noms derivats, amb una significació comuna segons els grups diminutius et, eta, ell, ella, ill, illa, í, ina, ic, ó, ol, ola , augmentatius às, assa, arro, arra, ot, ota , noms de persona o d’oficis er, era, aire, à, ana,…

L’element principal és el regent , i el dependent és el regit L’element regent determina les circumstàncies morfològiques de l’element regit En llatí, per exemple, en l’oració Puer amat patrem, el verb amat regeix l’acusatiu patrem la preposició ex regeix el cas ablatiu La concordança entre dos mots és també una mena de recció, en tant que un dels elements regeix la flexió de l’altre en noia simpàtica , el mot noia imposa el gènere i el nombre a simpàtica

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma -od…

Són modes personals l' indicatiu , el subjuntiu i l' imperatiu , en oposició als anomenats modes no personals, infinitiu , gerundi i participi

En les llengües d’una morfologia més rica per llurs variades possibilitats de flexió, com el llatí, l’ordre dels mots en la frase és molt més lliure que en moltes llengües que han de compensar una certa manca de recursos morfològics amb una particular fixesa en l’ordre dels mots De fet, però, totes les llengües presenten casos en què l’ordre dels mots en la frase és rigorosament fix i d’altres en què permet una major llibertat Donat un ordre considerat gramaticalment habitual o lògic usat comunament com a recurs per a distingir entre el subjecte i l’objecte del verb, nucli de la…

En l’aspecte funcional, l’article individualitza i concreta talment que l’absència d’article confereix un valor indefinit o partitiu al substantiu L’article té també una funció determinant i de referència a quelcom ja conegut, però que no és tan general Altrament, la determinació es basa en les circumstàncies i, encara més, pot tractar-se d’un objecte únic en la realitat Amb l’article hom expressa una realitat concreta, total i única en cada situació —o quelcom amb aquest caràcter— que contrasta amb el contingut de diverses menes d’…