Resultats de la cerca

La denominació es refereix essencialment al caràcter denotatiu dels noms gramaticals, és a dir, a aquell caràcter que implica únicament la individualització d’un ésser determinat, sense indicar cap nota del seu contingut

Cada verb, en ésser flexionat, s’ordena en un paradigma determinat, el qual es correspon sovint amb el d’altres verbs que presenten una coincidència en llur flexió d’ací neix un criteri que diferencia distintes conjugacions En català n’hi ha tres la primera inclou, en general, els verbs que presenten la terminació - ar a l’infinitiu estimar la segona , els que tenen la terminació - re àtona perdre , - r precedida de vocal tònica dir , - er àtona témer i - er tònica haver i la tercera , els que acaben en - ir sentir , tret de dir Aquestes són les conjugacions dites regulars , bé que…

Les variacions que implica l’ús de les desinències són motivades per la necessitat d’assenyalar el gènere, el nombre i el cas desinència casual en els noms, i totes les possibles categories gramaticals pròpies del verb persona, nombre, temps, mode, veu i aspecte desinència verbal Per exemple, en català el plural és indicat per mitjà de la desinència -s , l’imperfet d’indicatiu, per mitjà de la desinència - ava o -ia , etc Les desinències, a més, són emprades en la llengua per a facilitar les funcions d’interrelació i interdependència entre els mots d’una mateixa frase per…

En català, el procediment de coordinació més important és enllaç mitjançant la conjunció copulativa i en Joan és a París i en Pere no sé on para coordinació de frases, el llibre és bo i m’ha divertit de constituents, dones i homes de mots Però aquest conjuntiu pot ésser omès, com a les enumeracions homes, dones, criatures , o bé inversament, pot ésser reforçat per uns altres procediments a la frase l’un hi va i l’altre en torna la referència recíproca de les parelles l’un/l’altre i hi/en suporta el lligam Bé que la coordinació és un dels procediments gramaticals més simples, de fet és…

Aquest morfema gramatical fou introduït pels grecs, que tenien del funcionament de la llengua una concepció condicionada per diverses realitats extralingüístiques, i el definiren a partir de la consideració dels “significats” que completava L’anomenaren dotikḗ o bé epistaltikḗ , és a dir, el cas que regien els verbs relacionats amb els conceptes donar o dirigir En el llatí, Varró li donà el nom casus dandi ‘el cas de donar’ Fonamentalment, el datiu servia per a designar la unitat gramatical que completava el nucli del predicat, indicant-ne la direcció o la destinació, però aquest valor…