Resultats de la cerca

L’oració o frase passiva correspon, per transformació, a una d’activa el subjecte de l’oració activa s’ha convertit, en la passiva, en subjecte agent introduït per la preposició per el complement objecte de l’activa s’ha convertit en subjecte pacient d’un verb format per l’auxiliar ésser més el participi passat del verb transitiu El director presideix la sessió La sessió és presidida pel director

Si el subjecte del verb és l’agent de l’acció del verb que recau sobre un objecte, el verb és en veu activa , i l’oració que en resulta és una oració activa La mare estima els fills Si el subjecte del verb construït amb l’auxiliar ésser el participi passat d’un verb transitiu és, de fet, l’objecte de l’acció del verb és a dir, que ho seria, si el verb fos en veu activa, el verb és en veu passiva , i l’oració que en resulta és una oració passiva Els fills són estimats per la mare La veu passiva pot donar-se sense explicitar-ne l’agent els fills són…

A la base d’aquesta realitat hi ha una relació principal/complement l’origen de la qual, segons Albert Sechehaye, és la frase de dos membres La manera d’expressar aquesta relació és donada per l’estructura o sistema de cada llengua Així, en llatí hom usa la flexió en català i en d’altres llengües romàniques, la preposició, i, d’una manera subsidiària, un cert ordre de collocació si la relació és establerta entre dos termes de la mateixa natura semàntica canya de sucre/sucre de canya Els complements més importants són els del verb, als quals cal afegir els del substantiu, els de l’adjectiu i…

El nom que el designa es presta força a confusió Els grecs el designaren amb l’adjectiu aitiotikē , que vol dir causatiu Els llatins, veient en la paraula causa un sentit afectiu i un sentit jurídic, traduïren el mot grec per causatiuus i molt més comunament per accusatiuus Així, els gramàtics illustraven la noció amb els exemples accuso hominem , o pel causatiuus , facio hominem El terme actual acusatiu , doncs, és de tradició romana i fruit de confusió Per als grecs, l’acusatiu era el cas que expressava la relació de causa-efecte Una definició més vaga però del mateix sentit és la d’…

Aquest morfema gramatical fou introduït pels grecs, que tenien del funcionament de la llengua una concepció condicionada per diverses realitats extralingüístiques, i el definiren a partir de la consideració dels “significats” que completava L’anomenaren dotikḗ o bé epistaltikḗ , és a dir, el cas que regien els verbs relacionats amb els conceptes donar o dirigir En el llatí, Varró li donà el nom casus dandi ‘el cas de donar’ Fonamentalment, el datiu servia per a designar la unitat gramatical que completava el nucli del predicat, indicant-ne la direcció o la destinació, però aquest valor…

Aquesta definició, molt general, no és tanmateix potser prou, car pressuposa que és possible de fer una distinció neta entre els constituents nominals i els verbals, i, si bé és molt versemblant que aquesta distinció es dóna a totes les llengües, no ha estat demostrat que sigui un fet cert Limitant-nos a les llengües ben estudiades, hom pot dir que la manifestació del cas pot ésser donada per mitjà de la flexió com en el llatí, i com en els pronoms catalans o bé per mitjà de mots auxiliars, del tipus de les preposicions com en el xinès, i com en els substantius catalans És va, de tota manera…