Resultats de la cerca
Es mostren 20 resultats
vocal neutra
Gramàtica
En català, el so lax, sense representació gràfica, intermedi entre a i e, que tenen aquestes vocals en posició àtona en els parlars orientals (casa, mare, estimaria) i la e tònica de molts mots en mallorquí (cera, voler, rebre).
accent circumflex
Gramàtica
Accent gràfic consistent en un traç angular situat damunt una vocal amb el vèrtex dirigit cap amunt (^).
En grec prenia també la forma ´` i era aplicat a les vocals de les síllabes última o penúltima per indicar un accent melòdic descendent En francès serveix per a indicar particularitats fonètiques, etimològiques, morfològiques, o bé per a distingir determinats homònins És emprat també en serbocroat i en eslovè En català fou emprat pel menorquí Antoni Febrer i Cardona al començament del segle XIX per a indicar la vocal neutra després ha estat usat fins a ben entrat el segle XX per a indicar una contracció prô , cân , però l’ortografia catalana moderna n'ha prescindit totalment
apòstrof
L’apòstrof en català
©
Gramàtica
Signe ortogràfic consistent en una coma volada (’), que empren algunes llengües per a assenyalar l’elisió d’algunes lletres, generalment una vocal, o la afixació d’un pronom asil·làbic.
Ex cast ant d’aquel , l’aspereza fr l’oncle , s’envoler it l’esattezza , dall’esperienza angl I've I have , Bill’s Bill is my son's health genitiu saxó En català hom empra l’apòstrof quan l’article definit el , l’article antic i dialectal lo , l’article dialectal es o l’article personal en és adjuntat a un nom masculí començat en vocal o h , o quan l’article definit la , l’article dialectal sa o l’article personal na és adjuntat a un nom femení començat en vocal o h , llevat quan la i o la u és àtona quan la preposició de és adjuntada a un mot començat en…
elidir
Fonètica i fonologia
Gramàtica
Suprimir —fonèticament i de vegades gràficament— la vocal final àtona d’un mot davant la vocal inicial d’un altre mot.
contracció
Gramàtica
Procés provocat per l’encontre de dues formes, de les quals una acaba en vocal i l’altra comença també en vocal o en hac, que consisteix a simplificar en una de sola aquestes dues vocals (o vocal i hac).
En català els exemples més abundosos de contracció els presenten l’article en singular, masculí o femení, amb el substantiu que acompanyi, i els pronoms personals àtons amb els verbs que completin l’home el home, l’avi el avi, l’eina la eina porta'l porta el, m'ha vist me ha vist Del fenomen de la contracció ha nascut l’anomenat precisament article contracte
ablatiu
Gramàtica
Cas de la declinació de l’indoeuropeu que ha perdurat en algunes de les llengües que en procedeixen, el nom del qual és aplicat també a casos semblants de llengües d’altres troncs.
L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma…
accent
Gramàtica
Signe escrit sobre una lletra vocal per a indicar que la vocal és accentuada, per a precisar-ne el timbre, o per a distingir un mot d’un altre de significat diferent (accentuació).
accent greu
Gramàtica
Accent gràfic (accentuació) consistent en un traç damunt una vocal inclinat d’esquerra a dreta (`).
En català, a partir del segle XVIII, tendeix a ésser usat damunt vocals obertes, bé que alguns gramàtics del segle XIX Antoni Febrer i Cardona, Pau Estorch i Siqués, etc l’han emprat damunt les vocals tancades En català modern és aplicat a les vocals obertes à, è, ò, seguint la pronúncia de la ciutat de Barcelona
accent agut
Gramàtica
Accent gràfic (accentuació) consistent en un traç situat damunt una vocal inclinat de dreta a esquerra (´).
En català, a partir del segle XVIII, tendeix a ésser usat damunt vocals tancades, bé que alguns gramàtics del segle XIX l’han emprat damunt vocals obertes Antoni Febrer i Cardona, Pau Estorch i Siqués, etc En català modern és aplicat a les vocals tancades é, ó, í, ú, seguint la pronúncia de la ciutat de Barcelona És un dels casos excepcionals en què el parlar barceloní ha determinat l’ortografia de la llengua literària, la qual, en els casos de divergència, ha seguit en general el vocalisme dels parlars occidentals i meridionals i el consonantisme dels parlars meridionals o baleàrics