Resultats de la cerca

Format a la Universitat de Brusselles i a París, és especialista en geometria algèbrica i en teoria dels nombres El 1974 demostrà la conjectura de Weil, formulada trenta anys abans, i el 1978 li fou atorgada la medalla Fields

Visità, com a professor, les universitats de Lovaina, Brusselles i París 1547-50 Conreà l’alquímia i l’astrologia, alhora que defensà l’ús de la cabalística pràctica Durant els regnats d’Eduard VII i Isabel I exercí els càrrecs de metge i astròleg de la cort Impulsor del renaixement matemàtic a Anglaterra, en el pròleg a la traducció anglesa dels Elements d’Euclides feta per Henry Billingsley manifestà la necessitat de l’ús de la matemàtica dins les ciències aplicades Collaborà en els treballs d’adaptació del calendari gregorià a Anglaterra A més d’importantíssims treballs en el camp de les…

Professor al politècnic de Zuric 1858 i a la Technische Hochschule de Brunsvic 1862-1912, ha estat un dels capdavanters de dos dels corrents bàsics que han donat origen i suport a la matemàtica moderna el formalista culminat en l’obra de Hilbert, que bandeja qualsevol possibilitat d’incloure un raonament basat en la intuïció dins l’edifici matemàtic, i el logicista Was sind und was sollen die Zahlen , ‘Què són i per a què serveixen els nombres', 1888, que pretén de situar la matemàtica com a branca particular de la lògica, elaborat fins a les darreres conseqüències per Russell Construí una…

Doctor per la Universitat de París , ensenyà economia 1962 i matemàtiques 1975 a la Universitat de Berkeley Al anys cinquanta collaborà amb Kenneth Joseph Arrow Interessat en la teoria del valor, l’anàlisi de l’equilibri general competitiu i els desenvolupaments connexos, en Theory of Value 1959, volgué establir una anàlisi axiomàtica de l’equilibri econòmic El 1983 li fou atorgat el premi Nobel d’economia

Professor d’estadística a les universitats de Nancy 1919-33 i de París 1935 i de física matemàtica a la Universitat de París 1949-60 Ocupà la direcció de l’Institut de Statistique de París 1934 i la presidència de l’Institut Internacional d’Estadística 1953-60 Membre de l’Académie des Sciences, ha estat un dels representants més destacats de l’escola francesa contemporània d’estadística —molt interessant per les seves aplicacions a la psicologia i la biologia—, amb valuoses aportacions a les teories de la probabilitat i de la informació Cal remarcar les seves investigacions en els camps de la…

La major part dels seus treballs es desenvoluparen en el camp de la geometria Publicà memòries sobre l’estudi de les superfícies ortogonals 1864-66, equacions diferencials de segon ordre en derivades parcials 1870 —per a les quals proposà un nou mètode d’integració—, aproximació de funcions, funcions discontínues, etc Una de les seves obres més importants, Leçon sur la théorie générale des surfaces et les applications géométriques du calcul infinitésimal 4 volums, 1887-96, constitueix una síntesi dels treballs duts a terme en els camps de la geometria i del càlcul durant el s XIX A Sur una…

Professor de la Universitat de Pennsilvània 1941, fou el creador de la lògica combinatòria en sistematitzar la teoria esbossada per Schönfinkel durant el segon decenni del s XX L’estudi de les aplicacions d’aquests nous conceptes i l’extensió de llur camp d’acció constitueixen el material de Combinatory Logic 1958, escrita en collaboració amb Robert Feys Treballà també en els camps de la metalògica i la fonamentació de les matemàtiques, adscrit en tot a l’escola formalista

Enginyer civil i arquitecte 1853, fou catedràtic de geometria superior a la Universitat de Bolonya 1860 i director de l’escola d’enginyers de Roma 1873 Senador, ocupà el ministeri d’instrucció pública 1898 Fou l’impulsor de la geometria pura a Itàlia Entre les seves obres cal remarcar Elementi di geometria projettiva 1873 i Elementi di calcolo grafico 1874

Fou catedràtic de matemàtiques 1724-27 i de filosofia 1750-52 a la Universitat de Ginebra En Introduction à l’analyse des courbes algébriques 1750 exposà la teoria newtoniana de les corbes algèbriques i les classificà segons el grau de l’equació El 1750 reintroduí l’algorisme —equivalent als determinants—, que ja al final del s XVII Leibniz havia emprat per a resoldre sistemes d’equacions lineals amb unes quantes incògnites regla de Cramer Edità les obres de Jean i Jacques Bernoulli i part de la correspondència de Leibniz

Professor a la Universitat de Tolosa, al Llenguadoc 1895-99, a Caen 1899-1905 i al Collège de France 1905-14, fou destacat defensor de la investigació lògica simbòlica i propugnà la formació d’una mathesis universalis i d’una llengua universal Entre les seves obres es destaquen De l’infini mathématique 1896, La logique de Leibniz d’après les manuscrits inédits 1901, L’algèbre de la logique 1905 i Histoire de la langue universelle 1903