Resultats de la cerca
Es mostren 30 resultats
activitat solar
![](/sites/default/files/media/FOTO/SOL_ÍNDEXDEWOLF.jpg)
Índex de Wolf de l’activitat solar
© fototeca.cat
Astronomia
Estat de major o menor intensitat del magnetisme i flux solars.
Les variacions són estudiades sobretot a l’atmosfera solar, on es manifesten en originar taques, protuberàncies, etc A la Terra donen lloc a diversos fenòmens elèctrics i magnètics L’activitat solar, sotmesa a un cicle d’uns 11 anys, ha estat estudiada d’ençà l’any 1980 pel satèllit Solar Max Mission SMM Observacions multidisciplinàries de fets possiblement relacionats amb aquest cicle podrien augmentar el coneixement de la climatologia terrestre
David Fabricius
Astronomia
Astrònom alemany.
Estudià teologia i fou pastor luterà Collaborà amb Kepler, el qual féu servir per als seus estudis les observacions de Fabricius sobre el planeta Mart Propugnà l’ús del telescopi per a l’estudi i l’observació dels estels i dels planetes El 1596 descobrí el primer estel variable, anomenat Mira Ceti A partir del 1610 s’interessà per les taques solars, que estudià juntament amb el seu fill
Hervé Faye
![](/sites/default/files/media/FOTO2/Hervé_Faye.jpg)
Hervé Faye
Astronomia
Astrònom francès.
Estudià a l’École Polytechnique de París, de la qual fou nomenat professor de geodèsia 1848, i passà després a la Universitat de Nancy com a professor d’astronomia 1855 El 1876 fou nomenat president del Bureau des Longitudes, i el 1878, director de l’Observatoire de París Descobrí el cometa que porta el seu nom 1843 Enuncià una teoria que intenta de relacionar el temps meteorològic amb l’aparició de les taques solars, i desenvolupà alguns mètodes per a millorar la precisió de les mesures astronòmiques
Josep Pratdesaba i Portabella
Astronomia
Astrònom.
De formació autodidàctica, estudià idiomes, agricultura i astronomia Installà un observatori privat que esdevingué, el 1910, l’Observatori de Vic Es dedicà a l’estudi de les taques solars i el 1910 fotografià el cometa Halley Aviat les seves comunicacions i estudis li feren guanyar prestigi internacional, palesat per la concessió de la medalla de la Société Astronomique de France i pel fet d’haver estat batejat amb el seu nom un dels cràters lunars per la International Lunar Society de Londres Fou president del Patronat d’Estudis Ausonencs, membre del CSIC i president del Consell Diocesà d’…
Joseph-Nicolas Delisle
Astronomia
Astrònom francès.
Visqué a Rússia 1727-47, on fundà una escola d’astronomia a Peterburg L’any 1747 tornà a França i fou professor de matemàtiques al Collège de France i geògraf de la marina francesa Es dedicà a l’estudi de l’astronomia solar i fou el primer a determinar les coordenades heliocèntriques de les taques solars Treballà també en l’elaboració de mètodes per a l’observació del trànsit de Mart i de Venus per davant del disc del Sol És autor de Mémoire pour servir à l’histoire et au progrès de l’astronomie, de la géographie et de la physique 1758
Johannes Hevelius
Astronomia
Astrònom alemany.
Construí ell mateix els seus telescopis i, de l’any 1642 al 1645, estudià el moviment de les taques solars i en deduí el període de rotació del Sol S'interessà també pels trànsits de Mercuri davant el Sol i per la superfície de la Lluna La seva obra Selenographia 1674, que conté gravats de coure fets per ell mateix, fou el primer treball científic de topografia lunar El 1657 començà a elaborar un catàleg d’estels que havia d’ésser més complet que el de Tycho Brahe, però no el pogué acabar perquè un incendi destruí el seu observatori l’any 1679
Maria Assumpció Català i Poch
![](/sites/default/files/media/FOTO/516661.jpg)
Maria Assumpció Català i Poch
© Universitat de Barcelona
Astronomia
Astrònoma i matemàtica.
Llicenciada en matemàtiques per la Universitat de Barcelona, 1953, on impartí la cursos de matemàtiques i astronomia des d'aquest any fins al 1990 Els inicis de la seva carrera científica foren com a ajudant de la Secció d’Astronomia del Seminari Matemàtic de Barcelona, dependent del Patronat Alfons el Savi del CSIC Posteriorment, va treballar a l’Institut Henri Poincaré i al Laboratori de Dinàmica i Estadística Estellars, i collaborà amb la càtedra especial de tecnologies de l’espai de la Universitat Politècnica de Catalunya Amb la tesi Contribució a l’estudi de la dinàmica dels sistemes…
Sol
![](/sites/default/files/media/FOTO/239071.jpg)
Esquema de l’estructura del Sol
© Fototeca.cat
Astronomia
Estel entorn del qual gira la Terra.
Té un diàmetre de aproximat de 1400000 km i una massa d’1,99 × 10 3 ⁰ kg la seva densitat mitjana és, doncs d’1,41 g/cm 3 El seu equador és inclinat 7° 10,5’ respecte a l’eclíptica, i l’acceleració de la gravetat a la fotosfera val 27,4 m/s 2 Com a estel pertany al tipus espectral G2, i la seva magnitud lluminosa aparent és de -26,7, mentre que l’absoluta és tan sols de 4,8 El Sol gira entorn d’ell mateix, però, atès que és constituït per una gran massa de gasos, les distintes regions no giren solidàriament, sinó que ho fan a velocitats diferents, que depenen de la latitud Així, a les…
astronomia descriptiva
Astronomia
Branca de l’astronomia que es limita a descriure els cossos celestes i a explicar superficialment els fenòmens astronòmics.
Rep també el nom de cosmografia Fins a arribar a la invenció del telescopi, la descripció del cosmos, en sentit estricte, hagué de limitar-se, ultra a les constellacions, a les fases de la Lluna i de Venus i als eclipsis del Sol A partir de Galileu, l’estudi dels objectes resolubles avança amb rapidesa sistema solar, estels dobles, cúmuls El mateix Galileu observà per primera vegada les taques del Sol i les muntanyes de la Lluna a partir del segle següent la descripció de la Lluna es convertí en una branca particular la selenografia En el sistema solar, a part els progressos en l’estudi dels…
fotosfera
Astronomia
Capa de la superfície del Sol de la qual provenen gairebé totes les radiacions solars que arriben a la Terra.
Constitueix el disc visible del Sol, que és el disc lluminós que hom pot observar en condicions normals Té una profunditat d’uns 400 km La temperatura a les regions més profundes és de 7 500°K, però va disminuint, fins que arriba a un valor de 4 700°K a les regions més externes Les zones més profundes de la fotosfera es mesclen amb una regió d’una gran opacitat on predominen els moviments convectius, anomenada zona convectiva Sol La superfície no pertorbada de la fotosfera té una estructura granular, els elements de la qual són uns polígons o celles de forma irregular que tenen una amplada de…