Resultats de la cerca

La mida de les partícules que formen l’anell pot variar entre els pocs micròmetres i les desenes de metres Tots els planetes gegants del sistema solar Júpiter, Saturn, Urà i Neptú són envoltats per sistemes d’anells, tot i que de característiques molt diverses Els anells més coneguts són els de Saturn, observats per primer cop per Galileu el 1610 Donada la pobre qualitat del telescopi que emprà, Galileu pensà que es tractava de dos satèllits de Saturn Christiaan Huygens, el 1654, i equipat amb telescopis millors, proposà que consistien en anells que rodejaven el planeta sense…

A 45° de l’anella de suspensió hi havia un forat pel qual, en observar l’altura d’un astre, els raig d’aquest arribaven a la cara interior on hi havia una graduació de 0 a 90, que corresponia a 180° hom hi llegia l’altura de l’astre Fou poc usat i poc precís

La llum procedent d’un estel llunyà situat immediatament darrere un altre estel que es troba a primer terme, pot aparèixer en forma d’anell L’observació d’aquest anell és difícil perquè requereix una alineació molt precisa dels estels Fins ara, hom n'ha detectat dos, per radiotelescopi, des de Nou Mèxic, la font MG1131+0456 i la MG1654+1346

A causa de la seva escassa brillantor, no fou descobert fins que el 1781 William Herschel l’observà amb un telescopi de 16 cm de diàmetre El semieix major de l’ellipse orbital fa 3008 milions de quilòmetres 20,11 UA i el seu període orbital és d’una mica més de 84 anys Urà fa una volta sobre si mateix mesurada respecte a les estrelles en 15,5 hores Aquesta rotació és retrògrada la projecció sobre el pla orbital del moviment de rotació és de sentit contrari al del moviment orbital això és conseqüència de la gran inclinació de l’equador respecte al pla orbital, que fa que el pol N estigui per…

És, però, el segon per la massa, malgrat que la seva densitat és la més baixa entre les densitats de tots els planetes i satèllits del sistema solar 0,69 gr/cm 3 Saturn orbita el Sol a una distància mitjana de 1429400000 km 9,54 unitats astronòmiques La velocitat de rotació del planeta sobre ell mateix és molt elevada i varia amb la latitud, però hom accepta com a valor mitjà del període de rotació a l'equador la de 10 h 14 min Aquesta gran velocitat de rotació i una densitat molt baixa expliquen que l’aplatament de Saturn sigui molt elevat La diferència entre el radi equatorial i el polar…

Hom ha considerat que la sonda només confirmà una observació imprecisa realitzada el 1966 de la Terra estant, que ha estat motiu de controvèrsia per tal com fou impossible de determinar l’òrbita de l’objecte pretesament descobert Té una forma irregular, de dent, i unes dimensions de 70×60×50 km radis El semieix major de l’òrbita és de 151 400 km i té un període sideral de 0,694 dies Juntament amb Janus , amb el qual comparteix l’òrbita, és situat a l’anell F de Saturn

Fou professor d’astronomia a la Universitat de Bolonya El 1667 fou cridat per Colberty com a director de l’observatori de París En 1671-84 descobrí quatre satèllits de Saturn, així com la divisió de l’anell d’aquest planeta que duu el seu nom divisió de Cassini Estudià el moviment dels satèllits de Júpiter i en publicà unes taules aplicables a la navegació Féu una determinació força acurada de la parallaxi solar Fou el primer a considerar científicament el fenomen de la llum zodiacal Les Éléments d’astronomie vérifiés , 1693

Després d’haver descobert un cometa 1811 i d’interessar-se per la meteorologia i el magnetisme, fou nomenat astrònom de l’observatori del collegi de Harvard, del qual fou, posteriorment, el primer director Des d’aquest lloc desenvolupà l’aplicació de la fotografia a l’astronomia, i obtingué la primera fotografia d’un estel Vega, 1850 El 1848, amb el seu fill George Phillips 1825-65 —que el succeí en la direcció de l’observatori de Harvard—, descobrí el setè satèllit de Saturn, Hiperíon, féu estudis sobre l’anell d’aquest planeta i aplicà el cronògraf elèctric a les seves…

El Sol en mínims d'activitat El Sol no és en absolut una estrella inactiva La manifestació més evident de la seva activitat són les anomenades taques solars, regions de la seva superfície més fredes que el material que les envolta Com altres fenòmens que es donen al Sol erupcions solars, ejeccions de massa coronal, etc, les taques estan associades als camps magnètics Ja a mitjan segle XIX l'astrònom alemany H Schwabe es va adonar que l'activitat solar seguia un cicle d'onze anys les taques solars desapareixien durant el mínim d'activitat i es feien més nombroses durant el màxim Segons aquest…