Resultats de la cerca
Es mostren 12 resultats
sobresalt gamma
Astronomia
Emissió de radiació gamma de breu durada, que arriba a l’alta atmosfera provinent de l’espai exterior.
Les primeres emissions d’aquest tipus foren detectades pels satèllits militars nord-americans Vela , els quals vigilaven les emissions gamma produïdes durant les explosions nuclears Encara que les primeres observacions dels sobresalts gamma extraterrestres foren registrades pels satèllits el 1967, no foren objecte de l’estudi fins el 1969, i, a causa del caràcter militar del programa, els resultats de les investigacions no foren donats a conèixer fins el 1973 Des d’aquella data s’han registrat un centenar de fenòmens d’aquesta mena i el ritme actual d’observacions és d’una trentena cada any…
anell
© NASA
Astronomia
Conjunt de partícules de pols interestel·lar i altres elements que orbiten un planeta a un mateix pla, formant un disc al seu voltant.
La mida de les partícules que formen l’anell pot variar entre els pocs micròmetres i les desenes de metres Tots els planetes gegants del sistema solar Júpiter, Saturn, Urà i Neptú són envoltats per sistemes d’anells, tot i que de característiques molt diverses Els anells més coneguts són els de Saturn, observats per primer cop per Galileu el 1610 Donada la pobre qualitat del telescopi que emprà, Galileu pensà que es tractava de dos satèllits de Saturn Christiaan Huygens, el 1654, i equipat amb telescopis millors, proposà que consistien en anells que rodejaven el planeta sense…
Mimes
© NASA
Astronomia
El més interior dels satèl·lits grans de Saturn.
Fou descobert per FW Herschel el 1789 Gira a una distància mitjana del centre del planeta de 185500 km, el seu període de revolució sideral és de 0,94 dies i el seu diàmetre és de l’ordre de 390 km Les observacions dels Voyager han posat de manifest que la seva superfície mostra una reflectivitat uniforme i és recoberta per cràters d’impacte, entre els quals es destaca el Herschel , de 130 km de diàmetre que presenta un gran pic central No existeix cap cràter de dimensions intermèdies entre aquest gran cràter, i els més abundants, que tenen uns diàmetres de l’ordre d’unes poques desenes…
estel nan marró
Astronomia
Objecte estel·lar gasós, ric en hidrogen i de massa inferior a 0,08 masses solars i superior en unes poques desenes a la massa de Júpiter.
Els nans marrons s’originen d’aquells protoestels que, en tenir una massa inferior a un 8% de la massa solar, no han pogut desenvolupar la pressió i la temperatura necessàries al seu interior per a iniciar reaccions de fusió d’hidrogen La contracció del protoestel produeix un objecte ric en hidrogen que radia en infraroig, però que no es pot considerar un estel pròpiament dit per la manca de reaccions nuclears internes El llindar entre un nan marró i un planeta gasós gegant és confús De totes maneres, es considera que els planetes de gas provenen de núclids sòlids que han acretat material…
col·lapse gravitacional
Astronomia
Contracció de la matèria d’un objecte celeste, i el corresponent augment de la seva densitat, que es produeix quan l’atracció gravitacional de tota la massa cap al centre supera totes les altres forces presents.
Un collapse d’aquest tipus es pot produir en un núvol de matèria interestellar, tot constituint la primera etapa de la gènesi d’un estel, i en aquest cas el collapse es realitza d’una manera relativament lenta, aturant-se quan la pressió cap enfora augmenta a mesura que el gas interestellar s’escalfa, en comprimir-se, i iguala la força de la gravitació cap al centre del núvol Un altre collapse molt més brusc és el que es produeix durant l’explosió d’una supernova En aquest cas les regions centrals d’un estel s’esfondren en poques hores i donen lloc a un cos superdens d’unes desenes de…
bosc Lyman
Astronomia
Sistema de ratlles d’absorció observades en l’espectre de quàsars llunyans.
Aquestes ratlles són tan fines que no poden ésser resoltes en l’espectre de quàsars llunyans Corresponen a l’absorció de part de la radiació emesa per un quàsar a l’ultraviolat, per exemple al voltant de la línia Lyman-α Ly-α, per algun objecte extragalàctic galàxia o núvol de gas intergalàctic situat entre el quàsar i l’observador La signatura del procés, ratlles d’absorció, se superposa a l’espectre del quàsar i mostra un desplaçament cap al roig més petit que el del quàsar, ja que es produeixen en un entorn més proper a nosaltres i, per tant, amb una velocitat de recessió cosmològica menor…
Gaia
ESA
Astronomia
Satèl·lit astromètric europeu, aprovat per l’Agència Espacial Europea a l’octubre del 2000, i llançat a l’espai el 19 de desembre de 2013.
La missió principal de Gaia és l'elaboració d'un mapa tridimensional de gran precisió de més de mil milions d’estels de la Via Làctia i de les galàxies més properes La mesura de les posicions dels objectes de magnitud V=15 és d'una precisió de 10 microsegons d’arc, comparable a la mesura del diàmetre d’un cabell humà des d'una distància de 1000 km Successor de l' Hipparcos , Gaia és proveït de dos potents telescopis que alimenten un sensor òptic d'uns mil milions de píxels, al seu torn connectat a diversos instruments L'observació de cada objecte és realitza unes 100 vegades amb diversos…
Mart
© NASA
Astronomia
El quart dels planetes del sistema solar, atenent la seva proximitat al Sol.
El semidiàmetre de la seva òrbita té una mida de 227,94 milions de quilòmetres, amb un període orbital d’1,88 anys El seu diàmetre equatorial és de 6792 km, lleugerament superior a la meitat del de la Terra L’òrbita de Mart és molt excèntrica e=0,0934, per la qual cosa quan Mart és en oposició, és a dir, quan es veu el disc del planeta tot sencer, el seu diàmetre aparent varia entre els 14", quan l’oposició té lloc a l’afeli, i els 25", quan l’oposició té lloc al periheli, moment durant el qual Mart apareix com un dels astres més brillants del cel La distància del planeta a la Terra oscilla…
meteorit
Giraud Patrick, llicència GNU
Astronomia
Sòlid del medi interplanetari, generalment petit, que penetra en l’atmosfera de la Terra i n’ateny la superfície.
Els meteorits penetren en l’atmosfera terrestre a una gran velocitat d’11 a 74 km/s En travessar-la, s’escalfen a causa del fregament amb l’aire les molècules d’aire absorbeixen part de la calor que desprèn el meteorit i passen a un estat excitat o bé s’ionitzen Atès que l’estat excitat és molt inestable, les molècules d’aire tendeixen a tornar a llur estat fonamental és a dir, a l’estat de menor energia i, en fer-ho, emeten llum visible D’aquesta manera, la trajectòria del meteorit és delatada pel traç lluminós visible especialment de nit emès pel deixant de molècules excitades que origina…
Astronomia 2017
Astronomia
El "gran final" de Cassini Una de les darreres imatges dels anells de Saturn preses per la sonda Cassini © NASA / JPL-Caltech / Space Science Institute La missió Cassini , una missió conjunta de la NASA, l’Agència Espacial Europea ESA i l’Agència Espacial Italiana ASI, va arribar al seu final el 15 de setembre, quan la sonda va quedar destruïda en penetrar intencionadament a l’atmosfera de Saturn Al llarg de més de tretze anys, la sonda Cassini va explorar Saturn i el seu sistema d’anells i satèllits La trajectòria final la va dur a travessar diverses vegades el forat de 2400 km que hi ha…