Resultats de la cerca
Es mostren 45 resultats
aberració de la llum

Aberració de la llum
© fototeca.cat
Astronomia
Fenomen pel qual la direcció aparent en què veiem un astre és diferent de la direcció real, la qual es determina unint imaginàriament l’astre i la Terra en l’instant d’observació.
És produït pel fet que la Terra es mou amb una velocitat que no és negligible respecte al valor finit de la velocitat de la llum Els diferents moviments d’un observador solidari a la Terra determinen les diferents aberracions Així, el moviment amb el conjunt del sistema solar determina l' aberració secular El moviment de rotació al voltant de l’eix terrestre determina l' aberració diürna , que presenta un valor màxim de 0,32’ La més important és, però, l' aberració anual , deguda al moviment de translació de la Terra al voltant del Sol En aquest cas, si φ és l’angle que la…
digressió

Digressió d’un estel circumpolar de l’hemisferi nord. A causa de la rotació de la Terra, l’estel determina un moviment aparent (cercle blau) amb quatre punts particulars: les dues culminacions i les dues digressions. Els cercles verticals de digressió màxima (en vermell) són tangents a la trajectòria aparent i perpendiculars al corresponent cercle horari de digressió màxima (φ és l’altura del pol i és igual a la latitud geogràfica del lloc d’observació)
© Fototeca.cat
Astronomia
Màxima desviació angular d’un astre amb relació a un pla de referència, generalment el pla meridià del lloc d’observació.
Aquest mot és especialment emprat en tractar del moviment dels estels circumpolars En considerar el moviment diürn d’un d’aquests estels al voltant d’un dels pols celestes, hom observa l’existència de dues posicions en les quals la seva separació respecte a aquest pol és màxima en azimut coordenades astronòmiques horitzontals i horàries, l’una cap a l’est digressió oriental , i l’altra cap a l’oest digressió occidental En aquestes dues posicions el pla vertical que passa per l’estel cercle vertical és tangent a la trajectòria aparent de l’estel i perpendicular al seu cercle horari Quan un…
Walter Baade
Astronomia
Astrònom nord-americà d’origen alemany.
Treballà als observatoris d’Hamburg 1919, del mont Wilson 1931 i del mont Palomar, on el 1943, amb l’ajut del telescopi gegant, resolgué en estels el nucli de la nebulosa d’Andròmeda, fet que el portà a establir dos tipus de poblacions estellars població I i població II Determinà que existeixen dos tipus ben definits de Cefeides Aquestes observacions el portaren, el 1952, a corregir la constant de Hubble en la mesura de les distàncies intergalàctiques El 1954 determinà l’origen d’una intensa radiofont en la constellació del Cigne, i explicà la seva teoria sobre l’emissió d’ones de ràdio en…
Subrahmanyan Chandrasekhar
Astronomia
Astrofísic nord-americà d’origen indi.
Educat a Madràs i a Cambridge 1933-37, on fou alumne de Dirac, el 1937 anà a la Universitat de Chicago, d’on fou professor d’astrofísica teòrica El 1953 es naturalitzà nord-americà Estudià els estels nans blancs, dels quals n'explicà l’evolució, i en determinà la massa màxima límit de Chandrasekhar Determinà la massa màxima del nucli d’heli d’un estel límit de Chandrasekhar-Schönberg i estudià també la transferència d’energia per radiació i convecció a les atmosferes estellars, i la polarització de la llum emesa per determinats estels El 1983 rebé el premi Nobel de física És…
línia meridiana
Astronomia
Geografia
Matemàtiques
Intersecció de l’horitzó d’un lloc amb el pla meridià del lloc.
Determina sobre l’horitzó els punts N i S
nonagenari
Astronomia
Punt de l’eclíptica situat a més altura sobre l’horitzó.
Hom el determina comptant 90° sobre l’eclíptica i a partir de la intersecció d’aquesta amb l’horitzó
Euctemó
Astronomia
Astrònom grec.
Descobrí, juntament amb Metó, el cicle lunar , base del calendari grec 430 aC, i determinà l’aparició de la constellació de les Plèiades
màxim de longitud
Astronomia
Cadascuna de les semicircumferències màximes de l’esfera celeste compreses entre els dos pols de l’eclíptica.
Sobre els màxims de longitud hom compta la latitud en el sistema de coordenades eclíptiques i determina la longitud que passa pel punt vernal rep el nom de primer màxim de longitud
Otto Wilhelm von Struve
Astronomia
Geologia
Astrònom i geodesista estonià, fill de Friedrich Georg Wilhelm von Struve.
L’any 1842 determinà les coordenades de l’àpex, amb més exactitud de l’obtinguda anteriorment Fou director de l’observatori de Pulkovo, i elaborà un catàleg amb les posicions de 336 estels