Resultats de la cerca
Es mostren 9 resultats
hipernova
Astronomia
Gran explosió amb què acaba la vida d’un estel de massa excepcionalment gran, d’entre 100 i 150 masses solars.
És, doncs, l’equivalent de la supernova, però amb un alliberament d’energia 100 vegades superior El seu nucli es collapsa directament en un forat negre, i a més es formen dos dolls de plasma que es mouen a una velocitat propera a la de la llum i que emeten una radiació gamma intensa Atès que els estels de massa superior a 100 masses solars són molt poc freqüents, les hipernoves també ho són S'estima que a la Via Làctia es produeix una hipernova cada 200 milions d’anys
Walter Baade
Astronomia
Astrònom nord-americà d’origen alemany.
Treballà als observatoris d’Hamburg 1919, del mont Wilson 1931 i del mont Palomar, on el 1943, amb l’ajut del telescopi gegant, resolgué en estels el nucli de la nebulosa d’Andròmeda, fet que el portà a establir dos tipus de poblacions estellars població I i població II Determinà que existeixen dos tipus ben definits de Cefeides Aquestes observacions el portaren, el 1952, a corregir la constant de Hubble en la mesura de les distàncies intergalàctiques El 1954 determinà l’origen d’una intensa radiofont en la constellació del Cigne, i explicà la seva teoria sobre l’emissió d’ones…
zona d’habitabilitat
Astronomia
Regió de l’espai que envolta una estrella on seria possible l’existència d’un planeta amb aigua líquida a la seva superfície.
La zona d’habitabilitat, la determina la intensitat de la radiació provinent de l’estrella, ja que una radiació massa intensa o massa feble impediria la presència d’aigua líquida D’aquesta manera, com més alta és la temperatura d’una estrella, més lluny d’ella es troba la zona d’habitabilitat En el cas del sistema solar, es calcula que la zona d’habitabilitat comprèn una regió situada entre 0,725 i 3 unitats astronòmiques del Sol L’any 2007 es descobrí el primer planeta extrasolar de tipus superterra, Gliese 581 d, situat a la zona d’habitabilitat de la seva estrella L'exoplaneta…
Active Galaxy Nucleus
Astronomia
Galàxia amb un nucli brillant i compacte, l’espectre de la qual mostra línies d’emissió intenses que denoten una activitat violenta i intensa a la seva part central.
El 1943, per primera vegada, CKSeyfert estudià sistemàticament les AGN, tot i que n'hi havia exemples coneguts des del 1900 L’espectre de les AGN presenta unes línies d’emissió molt amples, produïdes per transicions entre estats electrònics d’alta energia i per la presència d’abundants ions de diferents elements oxigen, sofre, nitrogen, etc això permet d’identificar com a AGN els quàsars, els blazars, les galàxies Seyfert, les radiogalàxies i també els liners El nucli de les AGN es caracteritza sovint perquè és tan lluminós com tota una galàxia i perquè mostra moviments relativistes en el seu…
Josep Comas i Solà
Astronomia
Astrònom.
De vocació precoç, a quinze anys ja li fou publicat un treball a la revista francesa L’Astronomie Es llicencià en ciències fisicomatemàtiques a Barcelona 1889 fou astrònom de l’observatori privat de Rafael Patxot a Sant Feliu de Guíxols des del 1896, i el 1901 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, la qual li encarregà que dirigís la installació de l' Observatori Fabra , la Secció Astronòmica del qual dirigí del 1904 al 1937 Ací i en el seu observatori privat, situat a la Villa Urània de la Via Augusta de Barcelona, dugué a terme importants treballs descobrí dos cometes un…
radioastronomia
Astronomia
Branca de l’astronomia que estudia les ones radioelèctriques que arriben de l’espai exterior.
La possibilitat que els cossos celestes emetessin també ones radioelèctriques, juntament amb les radiacions lluminoses, ja fou pronosticada a la fi del segle XIX, però els receptors de què hom disposava a l’època no foren capaços de captar-les El 1930 Karl G Jansky observà l’existència d’unes ones paràsites que arribaven sempre d’una mateixa direcció del firmament Jansky explicà aquest fet suposant que la font d’ones radioelèctriques era a l’espai interestellar i en donà les coordenades astronòmiques, les quals, segons hom observà més tard, pertanyen a una radiofont molt intensa…
ullera
© Fototeca.cat
Astronomia
Física
Dispositiu òptic format per un tub proveït d’un parell de lents, simples o compostes, que hom empra per a observar, mesurar o fotografiar objectes distants.
La ullera consta, essencialment, de dues lents biconvexes i convergents la primera, anomenada objectiu , forma la imatge de l’objecte observat, i la segona, anomenada ocular , permet d’observar aquesta imatge L’objectiu sol anar collocat en un dels extrems del tub, i la imatge dels objectes observats es forma a l’interior d’aquest El tub serveix com a suport per a les lents i, alhora, impedeix que arribi llum difusa provinent de l’exterior al pla focal Una ullera per a l’observació terrestre cal que doni, evidentment, una imatge dreta, i per això han estat ideats diversos sistemes la ullera…
astrofísica
Astronomia
Ciència que aplica els mètodes de la física a l’estudi de l’origen, la composició i l’evolució dels astres, a diferència de l’astronomia, que estudia principalment llurs moviments, aparents o reals, en el firmament.
El mètode de l’astrofísica recolza sobre les següents bases l’anàlisi de la radiació emesa pels objectes celestes pràcticament l’única font d’informació de què disposem, la construcció de models teòrics sobre la composició, distribució i evolució de la matèria en l’univers, funció aquesta que acompleix en collaboració amb altres disciplines científiques com ara la física teòrica i d’altes energies, i, legitimant tots els seus procediments, l’adopció de la hipòtesi que totes les lleis de la física conegudes i experimentades a la Terra són igualment aplicables a tot l’univers Per tant, el…
Astronomia 2010
Astronomia
L’exploració de Mart Un nou mapa geològic de Mart presentat per la NASA mostra evidències que en aquest planeta podrien haver existit grans llacs en els seus inicis Hi ha grans dipòsits sedimentaris a la regió de Hellas que podrien haver estat plens d’aigua fa entre 3500 i 4500 milions d’anys Aquesta nova evidència se suma a les ja existents sobre la presència d’aigua a Mart en el passat Després de més de sis anys en funcionament, l ’Spirit , un dels dos robots de la NASA que explora la superfície de Mart, va patir greus problemes en quedar-se atrapat a la sorra de la superfície del planeta…