Resultats de la cerca

El moviment de les masses és entès com un moviment lliure al llarg de les geodèsiques de l’espaitemps, en lloc d’ésser-ho en termes de la interacció gravitacional El tensor de curvatura explicita matemàticament aquesta propietat

Té unes dimensions semidiàmetres de 110 × 100 × 80, un semieix gran de 151 500 km, i un període orbital de 0,695 dies Descriu, pràcticament, la mateixa òrbita que un altre satèllit de Saturn, Epimeteu, amb el qual intercanvia periòdicament les posicions a causa de la interacció gravitacional mútua

Les aurores polars són emissions lluminoses produïdes per la interacció entre el vent solar i el camp magnètic terrestre, que accelera partícules carregades cap a l’alta atmosfera Aquestes partícules exciten àtoms i molècules, generant llum en tonalitats verdes, vermelles o violetes Tot i que són habituals a latituds pròximes als pols, el 13 de novembre s’ha pogut observar una aurora boreal a Almeria i, fa poc més d’un any i mig, Catalunya també va registrar episodis excepcionals d’aurores polars Els articles “ Aurores a Catalunya ” i “ Aurores a Catalunya II ”, publicats al blog  Entre el…

Iniciada el 14 de maig de 2009, amb el llançament de l'observatori des de Kourou Guiana francesa a bord d’un Ariane 5, finalitzà l’abril del 2013 Rebé el nom en homenatge a William Herschel, descobridor dels raigs infrarojos Les dades enviades des del Herschel al llarg de més de 1400 dies en què fou operatiu i unes 22000 hores d’observacions científiques aportaren una gran quantitat d’informació sobre la formació de les galàxies en els inicis de l’univers, la formació d’estrelles i la seva interacció amb el medi interestellar, la composició química de cossos celestes diversos i…

El seu límit interior es troba al voltant de 1 R o radi solar sobre la superfície del Sol, quan el camp magnètic solar adopta una orientació radial El límit exterior se situa en el xoc terminal format per la interacció del vent solar i el plasma interestellar A l’altura de l’òrbita de la Terra, la seva intensitat mitjana és de 5nT, i està inclinat uns 45° respecte a la direcció radial L’estructura a gran escala del camp magnètic interplanetari es coneix com model de Parker, per ENParker, el qual va derivar-ne correctament les propietats, l’any 1958 En aquest model, els tubs de…

Fou descobert l’any 1958 per JA Van Allen i el seu equip, a partir de les dades proporcionades pels satèllits del tipus Explorer i Pioneer Les partícules que constitueixen el cinyell de Van Allen són electrons i protons de gran energia Té una forma gairebé toroidal i una extensió que comprèn aproximadament des dels 75°N fins als 75°S de latitud al costat illuminat de la Terra, i dels 70°N als 70°S de latitud al costat fosc D’acord amb l’espectre d’energia de les partícules, hom pot considerar que el cinyell de Van Allen és dividit en diferents cinyells parcials Els més importants són els…

L’estudi de l’Univers interessa no tan sols des del punt de vista de cadascun dels seus elements estels, galàxies, radiació, etc, sinó d’una manera global Així, interessa també sobretot el problema de l’estructura de l’Univers i la relació d’aquesta estructura amb el contingut de l’Univers Per a estudiar aquest problema han estat elaborats una sèrie de models cosmològics, la majoria dels quals es basen en la teoria de la relativitat general d’Einstein cosmologia Aquests models, en principi molt abstractes, han anat essent relacionats lentament amb dades que podien ésser obtingudes a partir…

La distància de Mercuri al Sol varia entre els 48 milions de km 0,307 UA al periheli, i els quasi 70 milions 0,467 UA a l’afeli, per la qual cosa la seva òrbita és la més excèntrica dels planetes del sistema solar e = 205 El període orbital és de 88 dies La proximitat del Sol fa que, vist des de la Terra, la distància angular entre ambdós astres sigui sempre molt petita, amb un màxim de 28°, la qual cosa significa que l’observació de Mercuri és sempre difícil perquè se’l pot veure únicament poc després de la posta del sol o poc abans de la sortida En ambdós casos, Mercuri resta molt baix a l’…

Els límits de l’atmosfera estellar no són pas ben definits, ni cap al centre de l’estel, ni cap enfora d’una banda, les capes més exteriors anomenades cromosfèriques no contribueixen gaire a la formació de l’espectre i, per tant, no són estudiades com formant part de les atmosferes estellars d’altra banda, hom tampoc no hi considera incloses les capes més profundes, per tal com llur radiació és absorbida per les capes superiors i no arriba a l’observador Resta així una atmosfera estellar de gruix variable, però que sempre és reduïda en relació amb el radi R de l’estel, la qual cosa permet de…