Resultats de la cerca

Fou professor d’astronomia a Montpeller 1849-82 Treballà, sobretot, en problemes de mecànica celeste, i considerà particularment els mecanismes de formació dels cossos sòlids celestes per contracció d’una nebulosa gasosa Estudià també les pertorbacions que una gran massa sòlida ja constituïda podia produir sobre la formació d’altres cossos sòlids a partir d’un núvol de gas, i arribà a la conclusió que existia una distància mínima al cos principal anomenada límit de Roche , a partir de la qual les pertorbacions produïdes per les marees permeten la condensació de nous cossos…

Fou llançat el 12 de gener de 2003 amb un coet Delta II El seu instrumental científic principal és un espectròmetre amb capacitat per a captar les ones electromagnètiques de longitud d’ona entre 9 i 26 nanòmetres, zona que correspon a l’ultraviolat extrem Aquest espectròmetre permet recollir informació de tot el cel de manera simultània L’objectiu principal del CHIPS és obtenir informació sobre el plasma que forma l’anomenada Bombolla Local , un espai d’uns 300 anys llum dins del qual es troba el Sol i que té una densitat de plasma interestellar 10 vegades inferior a la mitjana galàctica Les…

La sonda Rosetta fou llançada a l’espai el 2 de març de 2004 amb destinació al cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko En el seu viatge sobrevolà dos asteroides 2867 Steins al setembre del 2008 i 21 Lutetia al juliol del 2010 El viatge d’aproximació de la sonda durà uns deu anys, durant els quals completà tres cops l’òrbita de la Terra i posteriorment se situà en l’òrbita de Mart per tal de coincidir amb la trajectòria del cometa Des del juny del 2011 Rosetta es mantingué en un estat de latència fins el 20 de gener de 2014, en què els mecanismes s’activaren automàticament per tal de…

La possibilitat que els cossos celestes emetessin també ones radioelèctriques, juntament amb les radiacions lluminoses, ja fou pronosticada a la fi del segle XIX, però els receptors de què hom disposava a l’època no foren capaços de captar-les El 1930 Karl G Jansky observà l’existència d’unes ones paràsites que arribaven sempre d’una mateixa direcció del firmament Jansky explicà aquest fet suposant que la font d’ones radioelèctriques era a l’espai interestellar i en donà les coordenades astronòmiques, les quals, segons hom observà més tard, pertanyen a una radiofont molt intensa que ocupa el…

És l’astre més lluminós del firmament després del Sol i la Lluna La seva òrbita al voltant del Sol és pràcticament circular, amb una excentricitat de tan sols 0,007, la més petita de totes les òrbites planetàries, i un semieix major de 108,2 milions de km 0,723 UA Altres característiques del seu moviment són la poca inclinació 3° 23' de l’eix de rotació respecte al pla de l’òrbita, que fa que no es produeixin fenòmens estacionals com els de la Terra, i la llarga durada del dia venusià , 117 dies terrestres, que com a conseqüència fa que el moviment del Sol pel firmament del planeta sigui molt…

El mot planeta , que significa “errant”, fou utilitzat en l’antiga astronomia geocèntrica per a designar els set astres que són visibles a ull nu i que es desplacen lentament respecte als estels del firmament Aquests astres eren el Sol , la Lluna , Mercuri , Venus , Mart , Júpiter i Saturn Amb l’adveniment de la teoria heliocèntrica de Copèrnic que té un precedent en la d’Aristarc de Samos la Terra fou considerada com a planeta, i el Sol i la Lluna deixaren d’ésser-ho per tant, el nombre de planetes fou reduït a sis astronomia L’any 1781 Herschel descobrí Urà  i l’any 1846 Galle descobrí…

L’exploració de Mart Un nou mapa geològic de Mart presentat per la NASA mostra evidències que en aquest planeta podrien haver existit grans llacs en els seus inicis Hi ha grans dipòsits sedimentaris a la regió de Hellas que podrien haver estat plens d’aigua fa entre 3500 i 4500 milions d’anys Aquesta nova evidència se suma a les ja existents sobre la presència d’aigua a Mart en el passat Després de més de sis anys en funcionament, l ’Spirit , un dels dos robots de la NASA que explora la superfície de Mart, va patir greus problemes en quedar-se atrapat a la sorra de la superfície del planeta…

El semidiàmetre de la seva òrbita té una mida de 227,94 milions de quilòmetres, amb un període orbital d’1,88 anys El seu diàmetre equatorial és de 6792 km, lleugerament superior a la meitat del de la Terra L’òrbita de Mart és molt excèntrica e=0,0934, per la qual cosa quan Mart és en oposició, és a dir, quan es veu el disc del planeta tot sencer, el seu diàmetre aparent varia entre els 14", quan l’oposició té lloc a l’afeli, i els 25", quan l’oposició té lloc al periheli, moment durant el qual Mart apareix com un dels astres més brillants del cel La distància del planeta a la Terra oscilla…

Branques de l’astronomia Són branques seves interrelacionades l’ astrometria , que determina les posicions dels astres la qual cosa permeté la confecció del calendari , la mesura del temps i la navegació astronòmica la mecànica celeste , que descriu i calcula els moviments dels astres, fonamentalment objectes del sistema solar planetes, satèllits, asteroides, cometes, i també els ginys llançats per l’home, satèllits, astronaus i sondes, alhora que confecciona taules astronòmiques , almanac nàutic o efemèrides i l’ astrofísica , successora de l’ astronomia descriptiva , que aplica els mètodes…

L’excentricitat de la seva òrbita val 0,017, i el seu semieix major té una longitud de 149,6 milions de quilòmetres aquesta distància, per definició, rep el nom d’ unitat astronòmica UA La velocitat orbital mitjana de la Terra és de 29,8 km/s El seu període de translació al voltant del Sol és de 1,00039 anys tròpics, o sia 365,26 dies La Terra gira entorn d’ella mateixa en sentit directe, és a dir, de l’W cap a l’E, i el seu període de revolució sidèria és de 23 h 56 min, mesurat en temps solar Aquest període rep el nom de dia , i és una de les unitats de temps que hom empra en la pràctica L’…