Resultats de la cerca

Hom coneix una trentena d’espècies de protozous paràsits de l’espècie humana, però no totes són patògenes Els grups que presenten organismes patògens són balantidi, ameba, plasmodi, tripanosoma, leishmània, toxoplasma, pneumocist, trichomonas i giàrdia

La pediculosi és l’ectoparasitosi més prevalent a Europa, produïda per la infestació de diferents tipus de polls segons la zona afectada cap, tòrax i aixelles, pubis El símptoma fonamental és la pruïja, i s’identifica el paràsit a l’arrel del pèl Es transmet de persona a persona

Pot estar produïda per infeccions virals, sobretot en pacients amb immunitat deprimida Els dèficits neurològics depenen de les àrees afectades, però acostuma a haver-hi dèficits motors Al diagnòstic de presumpció s’hi arriba mitjançant tècniques d’imatge, i al de certesa, mitjançant una biòpsia No es disposa de cap tractament eficaç

La intensitat de la cremada depèn de la temperatura, del temps d’exposició, de la localització i de l’estat de la pell Segons llurs efectes, hom les classifica en cremades de primer grau eritema, de segon grau vesícules, i de tercer grau escara o destrucció poc o molt profunda dels teixits La restitució a la integritat del teixit afectat és en relació amb la profunditat i l’extensió de la cremada, que quan és grossa provoca un quadre clínic greu a causa de la pèrdua de plasma en els teixits lesionats, amb el consegüent desequilibri iònic, hídric i hematològic

Es transmet per herència autosòmica dominant, produïda per una mutació genètica del braç curt del cromosoma 4 Es caracteritza per discinèsies coreoatetòtiques de la musculatura axial i perifèrica, disàrtria, disfàgia, postures distòniques i per trastorns neuropsicològics variables, com ara modificacions de la personalitat, allucinacions, depressió o psicosi, capaços d’evolucionar vers la demència L’edat d’inici de la simptomatologia clínica oscilla entre els 20 i els 70 anys, amb una mitjana de 38 anys Les lesions anatomopatològiques són d’atròfia degenerativa del cap del nucli…

Fou guardonat, juntament amb FMurad i RFurchgott, amb el premi Nobel de medicina i fisiologia l’any 1998, per les seves aportacions al descobriment del paper de l’òxid nítric en els sistemes cardiovascular, nerviós i immunològic Furchgott havia demostrat, cap al final de la dècada dels setanta, l’existència d’una molècula, produïda a les cèllules de l’endoteli, que produïa vasodilatació Anys més tard i de forma independent, Furchgott i Ignarro identificaren aquesta substància com l’òxid nítric, un gas de vida mitjana molt breu, que es difon a través de les membranes biològiques L’òxid nítric…