Resultats de la cerca

L’ordre és indicat amb números, i el sentit, amb sagetes

És representat per┠ mitja H en els manuscrits llatins antics i medievals

La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula…

Té 28 signes i ofereix grans dificultats de desxiframent tot i que des del Renaixement hom ho havia intentat, no fou fins el 1922, i més àmpliament el 1925, que Manuel Gómez Moreno aconseguí de desxifrar el sistema gràfic ibèric, que és hemisillàbic, és a dir, que manté un signe per a cada vocal i cada consonant contínua l, m, n, r, rr, s, ss, mentre que les oclusives disposen de cinc signes cadascuna, perquè sempre són vocalitzades al principi hom no marcava cap diferència entre sonores i sordes pa, ba, etc Aquest sistema s’estengué per tota la façana mediterrània de la península Ibèrica,…

La I llatina deriva de la iota grega occidental a través dels alfabets itàlics Des de l’època clàssica la I és constituïda per un sol pal vertical Té reforços estètics inferior i superior, que desapareixen, però, en les formes cursives En aquestes formes apareix, per un costat, l’atac inicial, que prové sovint del nexe amb la lletra anterior per l’altre, la cueta inferior cap a la dreta, que no és, però, constant La forma allargada superior, simplement estètica de primer, esdevé amb el temps privativa de la inicial de paraula en les escriptures nacionals i precarolines La I allargada per sota…

Jesuïta des del 1940, es doctorà en filosofia i lletres Madrid, i lletres clàssiques Milà Fou professor de llengües bíbliques i de crítica textual del Nou Testament a la Facultat de Teologia de Catalunya i de papirologia grega a la Universitat de Barcelona i catedràtic de papirologia i paleografia grega al Pontificio Istituto Biblico de Roma Fundador i director de la revista Studia Papyrologica , de la collecció “Papyrologica Castroctaviana” 1967, i de la sèrie “Estudis de Papirologia i Filologia Bíblica” 1991, entre els seus llibres cal citar Las tres categorías estéticas de la cultura…

Féu els seus estudis eclesíastics al seminari de Barcelona Exercí com a vicari a les parròquies de Sant Josep de Gràcia, de Sant Miquel del Port i de la Mare de Déu del Carme El 1871 es traslladà a Madrid, on, el 1873, es doctorà en dret, el 1874 en filosofia i lletres, i també estudià la carrera de bibliotecari Destinat a Amèrica, el 1881 arribà a Cuba i s’establí a Santiago Hi fou provisor i vicari general de l’arquebisbat, vicerector i catedràtic del seminari Retornà a Espanya per motius de salut i residí a Maó, on fou nomenat catedràtic de lògica i ètica a l’Institut de Maó Posteriorment…

Estudià magisteri i l’exercí al Masnou Fou callígraf de l’ajuntament de Barcelona del 1887 al 1898, any que fundà el Collegi Sant Jordi Contribuí a la fundació d’altres noves escoles En el Congrés Internacional de la Llengua Catalana 1906 exposà un mètode pedagògic per a ensenyar la gramàtica catalana als infants Dirigí el Butlletí del Foment Pedagògic 1917-22 i collaborà en diverses publicacions Publicà una Memòria pedagògica 1886 sobre l’ensenyament a Catalunya, una Geografia de Catalunya amb mapa de la divisió comarcal 1896 i un Cançoner escolar català 1918 —en collaboració amb Joan…

És autor del Dizionario di abreviature latine ed italiane 1899 i Cronologia, cronografia e calendario perpetuo segona edició, 1930 La primera obra té com a base el fons de registres i documents de l’Archivio Vaticano i fou continuada posteriorment per August Pelzer a Abréviations latines médiévales 1966