Resultats de la cerca

Professor de paleografia a la Universitat de Munic, fou el continuador de l’escola de Ludwig Traube i de Paul Lehmann És autor de nombrosos estudis, els principals aplegats en Mittelalterliche Studien 1981, i d’un important manual de paleografia, Paläographie des romischen Altertums und des abendländischen Mittelalters 1979

Fou arxiver a l’Arxiu Secret Vaticà, director de l’Escola de Paleografia i Arxivística del Vaticà 1932-74 i professor a la Pontifícia Universitat Lateranense 1937-66, a la Sapienza de la Universitat de Roma 1965-68 i a la Universitat de Macerata 1970-75 Autor d’una seixantena de treballs, la seva màxima obra són les Lezioni di Paleografia 1948

Cec des de tres anys, fou alumne i professor 1828 de l’Institut des Aveugles, de París Prenent com a base la sonografia Barbier, inventà un mètode d’escriptura i lectura, feta per mitjà d’impressions en relleu sobre planxes sistema Braille

Fou professor a Rotterdam, a la Haia i a Leiden La seva obra és publicada principalment a les revistes Mnemosyne , Museum , Philologische Wochenschrift i Vigiliae Christianae Entre les seves edicions de Tertullià destaquen les preparades per al Corpus Christianorum, d’una gran erudició i d’un gran sentit crític No pogué acabar l’edició crítica de les obres de Pacià de Barcelona, que preparava des del 1931

Firmava indistintament Homo bonus i Bonus homo Actuà a Vic i a Sant Cugat del Vallès vers la fi del segle X, on redactà alguns documents importants en diversos tipus d’escriptura carolina elegant i ornada Estigué almenys des del 988 al servei successiu dels comtes Borrell i Ramon Borrell de Barcelona com a notari Els seus coneixements jurídics li permeteren la compilació del Liber iudicum popularis , basat gairebé exclusivament en el codi legal visigot, amb un pròleg i apèndixs interessants, entre els quals un cronicó dels reis visigots i francs que acaba amb l’adveniment dels reis Capets En…

Catedràtic de paleografia a les universitats de Granada 1921-23 i de Madrid 1926-39, fou nomenat professor de la Universitat Autònoma de Barcelona el 1938, perquè no podia exercir a la Complutense Expulsat d’aquesta universitat en acabar la guerra civil de 1936-39, ensenyà a la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic 1941-59 i, més endavant, fou director de la biblioteca de la Universidad de Zulia, a Veneçuela Tant en aquest país com en altres indrets de l’Amèrica Llatina obtingué nombroses distincions Reincorporat a la seva càtedra de Madrid 1963, fou nomenat membre corresponent de l’Acadèmia…

Deriva de l’arameu potser a través del palmirè i és escrit de dreta a esquerra Consta de vint-i-dos signes, tots consonàntics, que es corresponen pràcticament amb els de l’alfabet hebraic Aquests signes, que tenen formes variants segons que vagin separats o units amb el signe anterior o amb el posterior, presenten tres formes diferents d’escriptura l' estranghelo , la més antiga i actualment emprada en les edicions crítiques, la nestoriana anomenada així perquè ha estat usada pels siríacs orientals o nestorians, que se li assembla molt, i la serṭō , pròpia dels siríacs occidentals jacobites i…

L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal Amb el pas a l’escriptura comuna nova o semiuncial, la…