Resultats de la cerca

N'hi ha moltes varietats, totes derivades de la cursiva romana nova i, en el cas de la cursiva, evolucionada de l’escriptura de les cancelleries del Baix Imperi Romà Els principals tipus de merovíngia librària són el "a" , dit de Luxeuil, calligrafiat del de la cancelleria reial, l’" az " de Laon, l’" ab " de Corbie no pas l’"eNa”, cregut de Corbie, però d’origen romà el de Borgonya i alguns altres de menys tipificats La característica comuna és un traçat sovint sinuós i poc esquemàtic, ric de nexes cursius calligrafiats La a minúscula, d’origen cursiu, és sovint fantasiosa Les…

El llatí la prengué de l’alfabet grec a través dels itàlics La O romana és un cercle format per dos trets arcuats que es toquen pels extrems Era traçada en dos temps, començats per dalt, bé que, a causa de la velocitat, les formes cursives i les derivades posteriors consten sovint d’un sol traç circular tancat per sobre De vegades els nexes amb les lletres anterior i posterior apareixen com uns segments superiors que li donen l’aspecte d’unes banyes El doble traç, però, es manté durant tota l’edat mitjana de vegades el segon semicercle esdevé una línia diagonal recta i fins i tot còncava o…

El nom, que no té res a veure amb els gots, li fou donat pels humanistes amb la significació de bàrbara Aquest nou tipus de lletra aparegué ja al s XII a França, i durà fins al s XVI però el període típicament gòtic va del s XIII al XV, bé que en alguns llocs, com Itàlia, fou desbancat als s XIV-XV per la lletra humanística, i, en canvi, a Alemanya ha perdurat fins al s XX Cal buscar-ne l’origen en la lletra carolina precedent, que evolucionà cap a un manierisme amb exageracions en el traçat Cal distingir dos gèneres d’escriptura gòtica la librària, dreta i calligràfica, i la documental,…

El seu desenvolupament en les distintes regions presenta característiques i duració variables Cal distingir-ne dues formes la cursiva i la minúscula, ambdues derivades de l’escriptura comuna nova del Baix Imperi Romà No fou fins a la segona meitat del s VII que començà a caracteritzar-se, a la fi del domini visigòtic, i a distingir-se de les escriptures usades en altres regnes germànics La cursiva visigòtica derivà els seus principals elements distintius dels nexes produïts per la velocitat, els quals, en perdre rapidesa, restaren fixats com a parts essencials de certes lletres i formes…

Hom l’anomena també estenografia tanmateix, aquest terme és aplicat més adequadament a sistemes d’escriptura amb signes més simples o curts que els habituals, i el terme taquigrafia és aplicat a qualsevol sistema escriptura corrent o estenogràfica en el qual hom empra mètodes per a adquirir velocitat, com ara sigles, contraccions, supressió de lexemes no indispensables així itz en actualitzar , signes propis per als prefixos i sufixos, supressió de paraules i sobretot de signes vocàlics, etc Actualment la major part dels sistemes utilitzats són una combinació d’estenografia i de taquigrafia…

L’ús de la tinta es remunta a l’edat antiga i hom pot afirmar que els xinesos i els egipcis ja l’empraven l’any 2500 aC