Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
escriptura bul·làtica
Escriptura i paleografia
Escriptura documental usada a la cancelleria pontifícia del s XV al XIX.
Deriva de la minúscula gòtica italiana, és dreta o inclinada vers l’esquerra, amb trets contrastats gruixuts i prims i abreviatures llargues per tal d’evitar les imitacions S'anà estrafent tant, que calgué acompanyar-la d’una transcripció en lletra normal Lleó XIII la suprimí el 1878
dextrogir | dextrogira
Escriptura i paleografia
Dit de l’escriptura inclinada cap a la dreta, oposada a la sinistrogira.
g
Escriptura i paleografia
Setena lletra de l’alfabet català, anomenada ge [pl ges].
La G majúscula llatina deriva gràficament de la C amb un afegitó inferior que es retreu endins La G clàssica de les inscripcions romanes consta, doncs, d’un semicercle a l’esquerra lleugerament tancat per dalt i que té l’extrem inferior corbat endins El ductus de la G capital rústica elegant consta de tres traços, l’ordre dels quals era primer, el semicercle que comprèn l’esquena i la base segon, el traç complementari que baixa tangent cap a la dreta i tercer, la part superior, lleument convexa, amb tendència, però, a l’horitzontalitat Amb la cursivització hom tendí sovint a unir en un de sol…
d
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Quarta lletra de l’alfabet català, anomenada de [pl des].
La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula…
c
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Tercera lletra de l’alfabet català, anomenada ce [ces].
La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna clàssica,…