Resultats de la cerca

La proposició resultant de la conjunció de dues proposicions p ∧ q serà falsa si p , q o bé ambdúes són falses

La doctrina de l’apòfansi ha estat el fonament de la lògica aristotèlica, puix que aquesta considerava que la forma essencial del pensament era l’atribució d’un predicat a un subjecte, del qual resulta una proposició veritable o falsa

Pot pertànyer a una de les dues classes següents demostració per l’absurd , que prova la veritat posant de manifest la falsedat de la contradictòria, i reducció a l’absurd , que prova la falsedat d’una proposició per reducció a una conseqüència coneguda com a falsa o contrària a la hipòtesi de partida

Hom en diu trivalent, tetravalent, etc , segons que siguin tres, quatre, etc , els valors que hi siguin admesos d’altra banda, si aquest nombre de valors és finit, hom parla de lògica finitament polivalent i de lògica infinitament polivalent, si el dit nombre de valors és infinit La lògica polivalent, pròpia del s XX bé que hom en cerca antecedents en Aristòtil i en Guillem d’Occam, amb relació al problema dels futurs i futuribles, s’oposa al principi tradicional del non datur tertium i és típicament exemplificable en l’acceptació que, per exemple, una proporció pot ésser “no veritable i…

D’entre les considerades principals, n'hi ha cinc de binàries , que relacionen dues proposicions p, q Cadascuna d’elles requereix una combinació específica dels valors de veritat de p i q perquè la proposició resultant del càlcul sigui veritable Comprenen la conjunció p∧q , la disjunció p∨q , el condicional p→q , el bidireccional p↔Q i la disjunció exclusiva p↮q> r> Cadascuna d’elles requereix una combinació específica dels valors de ceritat de p i q perquè la proposició resultant del càlcul sigui veritable Així, la conjunció serà veritable si i només si p i q ho són o presenten el…

Aquest principi fou enunciat en el cas del càlcul de proposicions, de forma explícita, per primera vegada, a l’escola estoica de Megara lògica i, concretament, per Crisip, si bé ja Aristòtil en De Interpretatione l’havia analitzat i discutit àmpliament Sintàcticament parlant implica les lleis del tercer exclòs, de no-contradicció i de la doble negació, les quals, en lògiques no bivalents, poden esdevenir falses

Cal distingir-la de la disjunció , que admet la possibilitat que totes dues siguin veritables

Aquest principi ve a ésser complement del de no-contradicció pricipi de contradicció, del qual deriva la impossibilitat que dues proposicions contradictòries siguin veritables alhora