Resultats de la cerca

El nom deriva de la ciutat occitana Lo Puèi, d’on fou originària Fou batuda a Lleida, des del 1299, i a Balaguer, Almenar, Pons, Àger i Agramunt des del començament del s XIII, tot responent a la necessitat de les zones deprimides de disposar d’una moneda de baix valor La devaluació del diner de billó, a partir del s XV, en provocà la desaparició i fou substituïda pels senyals locals de coure, de valor 1 diner A Lleida, però, hom n'encunyà fins el 1955

Se'n coneixen d’Alfons el Magnànim a Barcelona, de Pere de Portugal i de Joan II a Tortosa, Lleida i Tàrrega

Tenia el mateix valor que els diners aragonesos circulants a Lleida i Tortosa fins al s XVI i inicialment també que els barcelonesos

Aquestes emissions eren emprades en el comerç amb el món àrab i eren ben lucratives pel rebaix de contingut d’argent que hom hi practicava Jaume I n'autoritzà emissions a Montpeller, Lleida, Mallorca i València Al s XV, Alfons el Magnànim ordenà que la ciutat de València encunyés moneda d’argent que imités la del regne de Granada Els sobirans rebien un guany que hom estipulava en una quantitat per marc d’argent encunyat

La de billó s’originà al segle XI sota Garcia V de Pamplona 1035-54 i fou encunyada fins el 1719 La moneda d’or fou batuda per Sanç Ramires 1063-94, mancús de Jaca, amb la finalitat de pagar el tribut acordat al papa Or i billó porten la menció ARA-GON, però amb Sanç Ramires apareix també la forma IAC-CA, probablement fruit d’un amonedament parallel de caràcter episcopal i MON-SON referent a la nova seca Pere I d’Aragó 1094-1104 baté, també, a Montsó Des d’Alfons el Bataller 1104-34 sabem que el diner jaquès fou quaternal llei de 4 diners, 33% d’argent Sota Ramon Berenguer IV la moneda…

Les masmudines tingueren una àmplia circulació pels regnes cristians A Catalunya apareixen documentades des del 1174 i, igualment com en el cas dels mancusos, hom en troba emissions cristianes, dites masmudines contrafetes o imitades Consta que se'n fabricaren a Lleida i a Mallorca i que Jaume I concedí, el 1272, franquícies i salconduits a fabricants de masmudines La circulació de dobles masmudines o dobles dinars almohades originà que també a Castella fossin encunyades les dobles i que la masmudina senzilla fos coneguda també amb el nom del semidobla almohade

A partir de la reforma del califa ‘Abd al-Malik ibn Marwān, els seus tipus esdevingueren totalment epigràfics i el seu pes es reduí de 3,98 g a 2,97 g A la península Ibèrica hom baté dírhams des de l’any 722 En el període dels regnes de taifes, el dírham deixà d’ésser d’argent de bona llei per a ésser de billó o, fins i tot, de coure Als Països Catalans en bateren les taifes de Tortosa, Lleida, València, Mallorca-Dénia i Alpont En temps dels almoràvits, la moneda d’argent fou el quirat, però els almohades restabliren el dírham amb un pes proper a 1,5 g i de forma quadrada N’…

Equivalia a 10 asos i pesava uns 4,5 g El tipus inicial duia el cap de Minerva i el numeral X a l’anvers i, al revers, els Dioscurs a cavall amb la llegenda ROMA Durant el període republicà moltes famílies patrícies encunyaren denaris amb llur nom i tipus propis, fet que en donà una gran varietat tipològica El 217 aC valia 16 asos i el numeral X fou substituït per XVI i, després, abreujat amb un asterisc El seu pes havia baixat a uns 4 g Hom en continuà batent durant el període imperial, generalment amb el bust de l’emperador El seu pes i la seva llei anaren decreixent Caralla creà una nova…

En un primer moment imità els esquemes tipològics i metrològics bizantins, però a partir de la reforma monetària del califa ‘Abd al-Malik ibn MarwBan 685-705, la seva tipologia esdevingué totalment epigràfica en àrab i el seu pes fou fixat a 4,25 g A la península Ibèrica, entre el 711 i el 716 hom encunyà dinars que imitaven els nord-africans derivats dels models bizantins de la seca de Cartago Després d’aquesta data hom baté dinars amb inscripcions, adaptats als models reformats De l’any 745 al 936 no degué encunyar-se or a Al-Andalus Les emissions àuries foren represes per ‘Abd al-Raḥmān…

Fou ja conegut pels imperis antics des del quart millenni, i el seu ús es generalitzà a l’imperi Romà, on la matriu era l’anell personal, amb iconografia mitològica Els papes utilitzaren la butlla de plom des del s VI A l’edat mitjana, els reis, els senyors laics i eclesiàstics i les corporacions usaren segells de cera, d’or o de plom, pendents del mateix pergamí, d’un cordill o d’una cinta de pell o de seda i també segells de placa, aplicats sobre cera i paper La iconografia s’anà ampliant en el curs del temps i adoptà les representacions majestàtica, eqüestre, heràldica, topogràfica o…