Resultats de la cerca

Hom també les anomena bracteades Són batudes damunt de planxes de metall de poc gruix Aquesta tècnica fou freqüent en la fabricació de monedes medievals alemanyes A Catalunya foren batudes la major part de monedes eclesiàstiques pellofes i algunes sèries de moneda local

Tenien un valor assimilable als diners menuts, i tant l’emissió com la circulació era d’àmbit local Per això, llurs característiques en metall, pes i tipus podien ésser molt variables Continuaren emetent-se abundantment fins a la guerra dels Segadors, i de manera especial sota Ferran II de Catalunya-Aragó

Eren generalment de llautó i menys sovint de llauna, marcades d’una sola cara, per la primor del metall, amb lletres o símbols d’identificació i marques de valor en sous i diners El seu ús, conegut almenys des del s XV, es generalitzà en alguns moments com a moneda local a conseqüència de la manca de diners i malles de les encunyacions oficials a Vic el 1470 i poc després a Manresa a Perpinyà al començament del s XVII A Mallorca són generalment de plom i tenen anvers i revers, fabricades amb motlles i metall fos

El nom deriva de la ciutat occitana Lo Puèi, d’on fou originària Fou batuda a Lleida, des del 1299, i a Balaguer, Almenar, Pons, Àger i Agramunt des del començament del s XIII, tot responent a la necessitat de les zones deprimides de disposar d’una moneda de baix valor La devaluació del diner de billó, a partir del s XV, en provocà la desaparició i fou substituïda pels senyals locals de coure, de valor 1 diner A Lleida, però, hom n'encunyà fins el 1955

El comte de Barcelona i Osona Guifré II, a qui pertanyia per donació del rei de França, cedí el dret d’encunyar moneda a la seu de Vic al bisbe i als canonges per testament de l’any 911 Des d’aleshores fins al 1315 que Jaume II adquirí els drets que tenia la mitra de Vic els bisbes encunyaren diners i òbols d’argent, fins a la fi del segle XI, i de billó de quatern, fins a mitjan segle XIII Ferran II inicià la concessió de llicències per a l’encunyació a Vic de moneda local menuts o senyals l’any 1484, que circulà per la ciutat i la vegueria de Vic i Osona Aquests diners i menuts…

A Catalunya, al s XIX, se'n feren diverses emissions de caràcter local del 1808 al 1814 la de Barcelona sota l’ocupació francesa monedes de quatre, dos, un i mig quartos, i del 1810 al 1814 la de la seca de la Junta de Defensa del Principat monedes de sis, tres, dos, mig, i un i mig quartos, a nom de Ferran VII l’any 1823 la provincial encunyada a Barcelona monedes de sis i tres quartos del 1836 al 1846 la del Principat, a nom d’Isabel II monedes de sis i tres quartos, i l’any 1840 la de sis quartos de Berga, a nom de Carles V, el pretendent carlí, també amb la llegenda…

Després d’un llarg període d’emissions d’imitació carolíngia en diners comtals de plata a nom dels reis Carles o Lluís, el comte Ramon Borrell encunyà la primera moneda autònoma catalana amb el seu nom Les emissions posteriors palesen una notable disminució del pes de la moneda dels 1,7 grams dels diners carolingis, baixà a 0,30 durant el govern de Ramon Berenger I, el qual adoptà la moneda de billó A partir dels privilegis concedits per Jaume I, la moneda de Barcelona es confon amb la moneda catalana, ja que els comtats catalans anaren fent cessar les seves emissions a mesura que eren…

Per la seva fabricació, molt similar a la de la pellofa eclesiàstica i de la qual és difícil a vegades de distingir, era coneguda amb el mateix nom i també amb el de senyal , per tal com duien freqüentment l’escut o senyal del lloc d’emissió La seva elaboració, tan simple, en facilitava la falsificació, fet que a la llarga determinà que aquestes monedes locals acabessin desapareixent

El 934 el comte Sunyer cedí a la catedral de Girona i als seus bisbes un terç del benefici de la moneda encunyada a Girona i el dret d’encunyar-ne, tot reservant-se el dret d’encunyar-ne ell mateix hi ha testimonis des de mitjan segle X de diners i d’òbols gironins d’argent, encunyats probablement pels bisbes tot i que, parallelament a ells, en bateren també els comtes de Barcelona-Girona-Osona Però a la fi del s XII la moneda gironina desaparegué, substituïda per la barcelonesa Bé que inicialment el diner gironí equivalia al barcelonès, a mitjan s XII un sou barcelonès valia 16 diners…