Resultats de la cerca

Es declarà successivament republicà progressista fins el 1909, diari del partit radical fins el 1923, adquirit per l’"Indépendant”, òrgan de la democràcia de Prada fins el 1928, i, finalment, portaveu dels republicans unionistes fins el 1929

Fundat a Figueres l’any 1954 per Xavier Dalfó com a revista mensual, l’octubre del 1971 passà a setmanari sota la direcció d’Isabel Clara i Simó i traslladà la redacció a Barcelona Representà una opció informativa progressista i radical en temes polítics i culturals Durant el franquisme fou multat diverses vegades i esdevingué la publicació catalana més receptiva dels corrents independentistes El març del 1983 hom deixà de publicar-la per raons econòmiques

Fou fundat per Innocenci López i Bernagosi el 8 de maig de 1870, i amb el títol, suggerit per Valentí Almirall, recordava els disturbis provocats per una lleva de minyons, dos mesos abans, a la vila de Gràcia, durant els quals la campana de la parròquia no cessà de tocar Fou editat durant més de 64 anys 3 403 números, anomenats “batallades” Nascut com a setmanari bilingüe, només emprà el castellà en algun escrit dels primers anys Políticament, primer fou afecte a Pi i Margall, republicà moderat durant la Primera República, i seguidor de Castelar durant la restauració monàrquica Més interessat…

De caràcter explícitament nacionalista, responia a la intenció d’ésser una plataforma comuna a les diverses tendències ideològiques del valencianisme d’aquell moment Fou dirigit per un consell que constituïen Joaquim Reig i Rodríguez, Adolf Pizcueta, Pasqual Asins, Francesc Caballero i Muñoz i Enric Navarro i Borràs, i hi collaboraren, entre d’altres, Ernest i Eduard Martínez-Ferrando, Carles Salvador, Eduard Ranch, Emili Gómez-Nadal, Francesc Bosch i Morata, Manuel Sanchis i Guarner, Antoni Igual i Úbeda, Robert Moròder, etc Desplegà una campanya permanent a favor de l’autonomia del País…

Destacà per ser una de les publicacions amb una intencionalitat democràtica més clara del final del franquisme Assolí la seva màxima difusió, als primers anys de la transició democràtica, amb un tiratge de prop del mig milió d’exemplars i, especialment aleshores, es distingí per l’agilitat i l’inconformisme de les informacions Arran del seu èxit, l’empresa editora diversificà els seus productes i fundà, entre altres, el Diario 16 i la revista Historia 16 , i s’introduí també en la radiodifusió Al final dels anys vuitanta, però, la circulació de la revista s’havia reduït molt prop dels 50000…

Creat amb intenció política, iniciada la Dictadura, és un precedent d’"El Be Negre” A més dels articles, en llur majoria anònims, de to literari i polític, reproduïa texts i facsímils de publicacions vuitcentistes com a contrast amb l’actualitat política Hi collaboraren dibuixants com Apa , D’Ivori i Quelus No pogué sobreviure a la censura

Editat per Màrius Gifreda , fou dirigit per Josep Maria Planes , i artísticament, durant un quant temps, per Valentí Castanys El seu to indiscret, mordaç, sarcàstic i fins provocador correspon a una època d’àmplies llibertats polítiques Bé que gairebé totes les collaboracions eren sense signar, en foren redactors principals Rossend Llates , Àngel Ferrant , Joan Cortès , Carles Sindreu , Just Cabot , Manuel Amat i Josep Maria de Sagarra , que hi publicava sobretot uns versos satírics molt personals Les caricatures eren arma de crítica i complement valuós de les sàtires i paròdies en prosa o…

És interessant pel seu valor gràfic Mantingué una línia independent i apolítica, i inserí sovint produccions poètiques en català de Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Gabriel Alomar, Llorenç Riber i altres

Era redactat íntegrament en català En sortiren 32 números a la seva darrera etapa alterà la periodicitat i aparegué, per raons tàctiques, com a full gratuït de propaganda Dirigit per Adolf Pizcueta, en foren collaboradors, entre d’altres, Francesc Almela i Vives, Carles Salvador i Enric Duran i Tortajada mantingué una línia política democràtica, d’esquerra burgesa, i dedicà una bona part dels seus esforços a postular l’obtenció d’un estatut d’autonomia del País Valencià

Fundada i dirigida per l’advocat Antoni de P Aleu, fou la primera publicació periòdica en català a l’Amèrica del Sud A la primera època 1876-77, se'n publicaren 67 números Els articles eren texts literaris i informació diversa sobre Catalunya Hi collaboraren Pantaleó J Deu, Antoni Suñol, M Dausa Ferrer i Artur Masriera Publicà, el 1878, una edició de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer abans de sortir-ne l’edició barcelonina La segona època de la revista 1878-80, amb el subtítol Revista Catalana Surt los diumenges publicà 52 números Dirigida també per Aleu, mantingué en aquesta etapa la mateixa…