Resultats de la cerca

La llei orgànica del poder judicial integrà la jurisdicció de menors dins la jurisdicció ordinària, creant a cada província un —o més— jutjats de menors, les decisions dels quals són apellables a l’audiència provincial El primer tribunal tutelar de menors fou el de Tarragona 1920 s’establiren després el de Barcelona 1921, el de València 1923, el de Palma 1925, els de Lleida i Girona 1927, el d’Alacant 1930 i, el 1940, el de Castelló de la Plana Aquest, però, havia existit ja a l’edat mitjana, com la institució valenciana de l’anomenat pare d’òrfens , creada per Pere III de Catalunya-Aragó el…

Catedràtic de l’Estudi General Lullià 1716-32, traslladà a casa seva els estudis universitaris mentre durà l’ocupació de la universitat per les tropes de Felip V Essent relator de l’audiència, fou enviat a Eivissa 1734 en comissió per tal de restaurar l’ordre públic, i hi organitzà el tribunal judicial i l’arxiu Més tard fou alcalde major de la Porció Temporal de Mallorca i oïdor de l’audiència

Personatge de família notable, germà de Benet Maria de Moixó i de Francolí Es llicencià en dret i després estudià a la Universitat de Cervera, on es doctorà el 1772 i, més tard, esdevingué catedràtic Entre els càrrecs que exercí, fou segon baró de Juras Reales Fou destinat a Amèrica per l’administració colonial, i el 1803 s’establí a Xile Hi fou nomenat fiscal de l’Audiència El seu fill fou el jurista Lluís Maria de Moixó i López Fuertes

Fou procurador reial a Perpinyà 1843, conseller 1847 i president de l’audiència de Montpeller 1849, i més tard 1874, de la de Chambéry, a Savoia El 1877 es retirà a Montpeller Durant onze anys representà Ceret al consell general dels Pirineus Orientals És autor de diversos estudis històrics i literaris sobre el Rosselló, d’entre els quals Le Roussillon aux premiers temps de sa réunion à la France 1882, Les anciens châteaux forts des Corbières roussillonnaises 1882 i La voie romaine en Roussillon 1880

Féu estudis de dret i participà en la política del dictador Rosas, contra el qual després lluità Més tard actuà de conseller del president, el general Urquiza, i, en ésser aquest derrotat per l’exèrcit de Mitre, s’exilià a París, on romangué fins a la seva mort A més de les Bases , escriví articles de costums que signà amb el pseudònim de Figarillo , la novella allegòrica Peregrinación de Luz del Día 1871, peces de teatre, etc La seva obra fou recollida en 24 volums 1886-95

Nacionalista, fou empresonat sovint pels britànics Dedicat al periodisme i, més tard, a l’advocacia, el 1946 fundà el partit republicà Ministre d’afers estrangers 1948-51, d’ençà del 1950 ocupà alts càrrecs internacionals en el Consell d’Europa, l’ONU, la UNESCO Un dels fundadors d’ Amnistia Internacional , en fou president 1961-74 El 1974 li fou atorgat el premi Nobel de la pau i el 1977 el premi Lenin de la pau Autor de diverses obres, en català li fou publicada L’exigència de la llibertat 1981

Fill del també polític Giovanni Amendola D’antuvi milità en els rengles antifeixistes 1924 i més tard ingressà al partit comunista italià 1929 Durant la Segona Guerra Mundial 1939-45 tingué una destacada participació en les accions guerrilleres de la Resistència i impulsà la creació de comitès d’alliberació 1943-45 Fou elegit diputat 1946, membre de la direcció V Congrés, 1946 i de la secretaria del PCI A la mort de Palmiro Togliatti 1964, es convertí, ensems amb el nou secretari Luigi Longo, en un dels ideòlegs representants d’una postura moderada

Estudià dret a Salamanca, i el 1922 obtingué la càtedra de dret polític de la Universitat de La Laguna En tornar a Madrid, fou redactor, i més tard sotsdirector, d’ El Debate Elegit diputat agrari per Salamanca a les corts constituents de la Segona República 1931, s’afilià a Acción Nacional, agrupació de signe conservador, fundada per Ángel Herrera Oria Més tard passà a presidir el comitè directiu del grup, anomenat ara Acción Popular Al començament del 1933 Acción Popular es fusionà amb altres grups dretans, i donà lloc a la Confederación Española de Derechas…

Fill del jutge Hug I  i de Preciosa de Làcon Governà el jutjat, primer en condomini amb el seu oncle Marià I de Torres i amb Guillem I, net de Pere I 1228 i després tot sol Feu un conveni amb el papa, pel qual rebé la investidura del jutjat en canvi de la promesa d’obediència a l’Església i de no contreure noces per consanguinitat o afinitat sense llicència pontifícia Cedí el vescomtat de Bas a Simó de Palau 1241, si bé els jutges d’Arborea continuaren ostentant aquell títol nominalment Casat amb Diana de Làcon i després amb Sardínia, tingué d’aquesta un fill, el qual, anys més…

Es distingí durant la guerra del Francès prenent part activa en la junta superior del Principat de Catalunya reunida a Tarragona 1808 Aquest organisme el nomenà intendent de la província, membre de la comissió de finances i d’una comissió judicial que havia de substituir en les seves funcions l’audiència de Barcelona, aleshores sota domini francès Més tard, durant el Trienni Constitucional, fou ministre de la junta nacional del crèdit públic i ministre de finances en el segon govern d’aquell període, presidit per Eusebio Bardaxí 1821-22 El 1834, com a sotsdelegat de foment,…