Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
pertinença
Dret civil
Cosa accessòria que pertany jurídicament o moralment a un domini.
Tractant-se d’una relació jurídica, cal que en totes les vicissituds del domini principal venda, lloguer, alienació, hipoteca, etc hom especifiqui si en resta afectada cadascuna de les pertinences
pobresa
Dret civil
Condició de qui es troba en un estat de misèria relatiu o es veu privat, no ja del sosteniment, sinó dels mitjans necessaris en certes eventualitats, com és ara la malaltia.
Demostrada legalment la situació —normalment a través d’un certificat expedit pel municipi de pertinença—, té accés a formes especials d’assistència i beneficència
regionalitat
Dret civil
Submissió d’una persona a un determinat dret motivada pel seu veïnatge en una determinada comunitat autònoma, dins l’Estat espanyol, en matèria legislativa.
La pertinença a una o altra regionalitat o comunitat autònoma influeix sobre la capacitat i l’estat civil de les persones, els drets i els deures familiars i la successió per causa de mort
nacionalitat
Dret civil
Situació de la persona determinada per la seva subjecció o pertinença a la jurisdicció d’un estat, amb el conjunt de deures i drets que això comporta.
L’atribució de la nacionalitat a una persona es produeix en general al moment de la seva naixença Dos principis fonamentals regeixen aquesta atribució de personalitat el ius soli , segons el qual hom adquireix la nacionalitat de l’estat on el naixement es produeix, i el ius sanguinis , en virtut del qual la nacionalitat que hom adquireix és la del pare o la de la mare Als països anglosaxons i de l’Amèrica del Sud predomina el principi del ius solis , mentre que a Europa predomina el del ius sanguinis , bé que el més freqüent sol ésser la combinació d’ambdós principis a l’hora de l’atribució…
obligació
Dret civil
Situació jurídica en què una persona (el creditor) té un dret (dret de crèdit) que li permet d’exigir d’una altra persona (el deutor) una determinada conducta de contingut patrimonial, consistent a fer, deixar de fer o lliurar alguna cosa.
L’obligació és, doncs, considerada com una relació entre el deure que té el deutor i el dret del creditor Les obligacions tenen l’origen en les disposicions de la llei, en la voluntat o acord dels interessats, en els delictes i en les actuacions negligents o imprudents En cas d’incompliment del deure per part del deutor, aquest en respon amb el seu patrimoni, però no pas amb la seva pròpia persona, a diferència del que era establert en els drets més primitius, així com el romà, en què el deutor restava a disposició del creditor com a esclau o ostatge Les obligacions més freqüents, que neixen…