Resultats de la cerca
Es mostren 43 resultats
dret romà
Dret
Dret romà
Conjunt de regles que presidiren les relacions jurídiques del poble romà en les diferents èpoques de la seva història.
Experimentà diverses fases de desenvolupament Primerament hi hagué la fase del ius civile , des de la fundació de Roma, l’any 714 aC, fins a la segona guerra púnica l’any 201 aC és l’època de l’estat ciutat, i el dret té unes característiques simples i un caràcter rígid i consuetudinari Posteriorment sorgí el ius gentium , l’any 201 aC, el qual perdurà fins a la mort d’Alexandre Sever l’any 235 dC és un dret regulador del comerç dels romans enfront dels estrangers i dels esclaus, on la llei té un paper secundari Finalment aparegué el ius hellenicoromà o bizantí, l’…
dret de gents
Dret
Dret romà
Conjunt de normes aplicables a tots els homes lliures a l’antiga Roma, tant ciutadans com estrangers o pelegrins, format per institucions comunes a tots els pobles, nascudes de la raó natural, enfront del dret civil (ius civile) o quiritari, exclusiu de Roma i dels seus ciutadans.
Basant-se en aquest dret, s’han desenvolupat les normes del dret internacional contemporani
ius
Dret romà
Terme que significa ‘dret’ i amb el qual hom designa diferents drets.
Hi destaquen el ius honorarium , dret fundat sobre els edictes dels magistrats, el ius naturale , dret que hom pretén com a establert per la natura, el ius civile , dret emprat a Roma abans d’entrar en contacte amb altres civilitzacions mediterrànies i integrat pel ius quiritium , dret establert per les més antigues institucions romanes, la llei de les Dotze Taules i altres lleis, i el ius gentium dret de gents
quarta
Dret català
Dret romà
Dret a percebre la quarta part dels béns, normalment hereditaris.
El dret romà en regulava de diverses maneres amb vista a assegurar els drets de certs hereus, sobretot els dels fills adoptats quarta afisiana , dels fills impúbers emancipats sense causa quarta antonina , de les vídues pobres quarta vidual, dels hereus gravats amb llegats falcídia, llegítima, quarta trebelliànica, la majoria de les quals subsisteixen en el dret català
manumissió
Dret romà
En el dret clàssic, atorgament de la llibertat a un esclau o a un serf.
Jurídicament, consistia en la renúncia, per part del patró dominus , a la potestat manus que tenia sobre el seu esclau A Grècia, hom registra l’existència de formes de manumissió religioses consagració de l’esclau a la divinitat i civils A Roma, el dret civil distingia tres tipus de manumissió la manumissio vindicta , que constituïa una reivindicació de la llibertat davant un magistrat, la manumissio censu , que s’acomplia amb la inscripció de l’esclau com a ciutadà en les llistes censals, i la manumissio testamento , que proclamava la seva llibertat en un testament
acció pauliana
Dret català
Dret romà
Acció que el dret romà donava als creditors per a poder anul·lar els actes de transmissió de béns fets maliciosament pels debitors, en perjudici d’ells.
Els glossadors li donaren el nom de pauliana per raó que figurava en un fragment del jurisconsult Pau en les Pandectes Aquesta acció es podia dirigir contra els debitors i contra els adquirents dels béns a títol de compra feta amb coneixement o suposició del frau i també contra tots els adquirents a títol de cessió gratuïta o donació Aplicada en dret català des del segle XIII, una pragmàtica de l’infant Joan, lloctinent de Pere III de Catalunya-Aragó de l’any 1384, presumí l’existència de frau de creditors en tota mena de transmissions on el venedor o donador continués en…
mancipatio
Dret romà
Negoci jurídic solemne del dret romà antic —dret dels quirits— per adquirir el domini.
Caigué en desús per les seves múltiples i complicades fórmules, fins al punt que ja no fou recollida en la compilació de Justinià
Pietro Bonfante
Dret
Dret romà
Jurista italià, especialista en dret romà.
És autor de Storia del diritto romano 1920 i d' Istituzioni di diritto romano 1896
sui et necessarii
Dret romà
Locució que vol dir ‘seus i necessaris’, aplicada en el dret romà als hereus de dret propi.
Aquests incloïen els fills del pater familias , els fills legítims o adoptius, la muller, etc, als quals corresponia, tant per testament com per abintestat, l’herència, la qual no podien renunciar si no era per un benefici d’abstenció que la llei pretorial preveia en certs casos