Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
Miquel de Cordelles
Història del dret
Jurista.
Noble, doctor en drets, fou regent del consell reial i del Consell d’Aragó El 1586 fou nomenat per Felip II de Castella membre de la comissió que redactà la segona compilació de les Constitucions i altres drets de Catalunya Per disposició testamentària del seu oncle Jaume de Cordelles féu construir l’edifici del Collegi de Cordelles 1593, del qual fou primer patró i al qual, en morir, llegà la seva valuosa biblioteca jurídica
ordinació
Història del dret
Història del dret català
Fins al primer terç del segle XIX, disposició d’ordre reglamentari feta pel poder públic.
Pere Agustí Morlà
Història del dret
Dret
Jurisconsult.
Vida i obra Format a les universitats de València, Salamanca i Alcalà, exercí d’advocat als tribunals valencians i fou nomenat oïdor civil en l’Audència de València És autor del tractat Emporium utriusque Iuris quaestionum, in usu forensi admodum frequentium 1599, en el qual apareix un dels primers repertoris d’escriptors valencians de què es té notícia Tot i que la informació és recollida per matèries, la disposició dels autors en cadascun dels diferents apartats és bastant desordenada Havia de constar de cinc parts —dues sobre dret civil, dues sobre dret canònic i una sobre les…
,
Martín Rodríguez Sol
Història del dret
Advocat fiscal.
Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona 1978, després d’exercir com a fiscal a Guipúscoa, el 1982 s’incorporà a la Fiscalia de l’Audiència Territorial de Barcelona i exercí als jutjats d’instrucció de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat i Arenys de Mar President de l’Asociación de Fiscales del 2002 al 2004, al juliol del 2012 fou nomenat Fiscal Superior de Catalunya Al novembre del 2012 obrí diligències contra el diari El Mundo per una notícia suposadament basada en dades de la policia sobre dipòsits del president de la Generalitat Artur Mas, l’expresident Jordi Pujol i altres…
audiència reial
Història
Història del dret
Tribunal del rei.
Als Països Catalans, hom reconeix les seves arrels en l’actuació personal del sobirà, administrant justícia a la seva cort o palau, de vella tradició A poc a poc, d’acord amb les exigències del temps, anà prenent un to més tècnic presència i actuació de juristes professionals i institucionalitzat Aquesta actuació personal, però, perdurà encara fins ben entrada l’edat mitjana, com ho palesa la disposició de Jaume II 1299 establint per a ell i els seus successors la celebració d’audiència personal cada divendres, i, de no poder ésser, els altres dies de la setmana Cal arribar al…
pragmàtica sanció
Història del dret
En dret català, des del segle XIII, disposició de caràcter general atorgada pel rei o el seu lloctinent sense intervenció de la cort general del Principat de Catalunya.
Quan les constitucions, des de l’any 1283, passaren a ésser dret paccionat del rei amb les corts, reberen el nom de pragmàtiques les disposicions i ordinacions del sobirà que no eren acte de cort, sempre que tinguessin caràcter general les d’interès particular rebien el nom de privilegi o ordinació particular Eren revocables pel mateix monarca, però mai no podien contradir els Usatges ni el dret paccionat de les constitucions de Catalunya ni els costums provats de caràcter immemorial En alguns territoris de jurisdicció baronial no eren obligatòries i podien ésser substituïdes per ordinacions…
constitució
Història del dret
Disposició legislativa dels emperadors romans. Les constitucions incloïen els edictes, disposicions de contingut general, els decrets, els rescriptes, sobre qüestions i consultes particulars, i els mandats, instruccions als funcionaris.
Eren també sentències judicials i dictàmens imperials La llei romana autoritzava l’emperador de publicar els edictes, però fins a Septimi Sever usaren poc aquesta atribució Les altres constitucions havien d’ésser aprovades pel senat Els emperadors anaren prescindint d’aquesta aprovació, i les constitucions esdevingueren lleis Les reformes de Dioclecià atorgaren plens poders als emperadors per a promulgar lleis generals sense cap altre requisit A Catalunya, fins ben entrat el segle XIII, persistí el concepte romà de constitució recollit en l’usatge Unaquaeque gens, d’incorporació tardana, nom…
Andreu Bosc
Historiografia catalana
Literatura catalana
Història del dret
Historiador i jurista.
L’escassa informació biogràfica que se’n té procedeix del Summari, índex o epítome dels admirables i nobilíssims títols d’honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya, i de les gràcies, privilegis i prerrogatives, preeminències, llibertats e immunitats gosan segons les pròpies i naturals lleis Única obra coneguda de Bosc, hi figura com a burgès honrat de Perpinyà, terciari franciscà i jutge de primeres apellacions del comtat de Rosselló i de segones del comtat de Cerdanya també s’alludeix a una estada seva a Madrid, de data desconeguda En el Dietari de la Diputació del General apareixen diversos…
, ,
carta de poblament
Trasllat de la carta de poblament de Paüls dels Ports, concedida per Alfons I
© Fototeca.cat
Història del dret
Concessió feta pel sobirà o senyor d’un lloc amb la finalitat d’atreure-hi pobladors o arrelar la població ja existent en una localitat.
L’atorgament d’aquestes cartes de poblament, assimilables a voltes, pel seu contingut i ocasionalitat, a les cartes de franquesa, va estretament lligat a les diferents etapes de reconquesta i repoblació del país, i també a la promoció cívica dels nuclis veïnals, i presenten diferents característiques, segons el seu contingut Més rares en els primers segles altomedievals, en què la restauració de les comarques de la Catalunya Vella s’opera preferentment per aprisions i per establiments individuals sols pot esmentar-se d’aquesta època algun privilegi important d’índole fronterera, com el de…
tribunal arbitral de censos
Dret
Història del dret
Organisme jurisdiccional que creà la llei del 31 de desembre de 1945 sobre inscripció, divisió i redempció de censos a Catalunya, per tal de resoldre els problemes jurídics que provocava l’esmentada disposició en matèria de redempció i divisió de censos.
Hi havia un tribunal arbitral en cada capital de les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona el formaven un magistrat, un notari i un registrador de la propietat Les decisions d’aquests tribunals arbitrals de censos no es podien recórrer Els tribunals arbitrals de censos foren suprimits per la llei orgànica del poder judicial i les seves competències passaren als jutjats de primera instància