Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
ordinació
Història del dret català
Norma de bon govern, constituïda per diversos capítols articulats, que afectaven el bon estament d’una localitat, comunitat, corporació, cos o activitat, disposada per una autoritat superior o bé per la mateixa corporació que havia d’aplicar-la.
No és pròpiament una norma general, sinó particular o especial, que mai no podia infringir una llei o constitució En certs casos el rei n'havia deixada alguna sense efecte per excedir-se de les facultats pròpies de qui les promulgava, com per exemple Jaume II de Catalunya-Aragó l’any 1320 amb les establertes pel consell i prohoms de la ciutat de Barcelona que s’havien excedit en llurs atribucions
ordinació naval
Història del dret
Història del dret català
Ordinació feta per al bon servei i govern dels estols reials catalans.
Després d’unes Ordinacions del rei en Pere de l’any 1340, que no foren altra cosa que un recull de normes disperses, el mateix Pere el Cerimoniós promulgà unes Ordinacions navals d’Aragó , la redacció de les quals fou obra del conseller del rei i almirall Bernat de Cabrera fou el primer pas d’una legislació marítima militar, que cap altra potència naval del seu temps no havia pogut formar amb tanta perfecció, i tingueren llarga durada El 1653 Felip IV donà les seves ordinacions per a l’esquadra del mar Oceà, mentre que per a la Mediterrània conservava l’aplicació de les de Pere…
Recognoverunt proceres
Història del dret català
Privilegi concedit als barcelonins per Pere II de Catalunya-Aragó el 1284 pressionat per l’amenaça d’invasió francesa, pel qual confirmava antics costums i privilegis anteriors i atorgava nous capítols i franqueses.
El conjunt forma un cos de cent setze capítols Bon nombre dels costums es referien a dret civil, i mostren la pervivència de la tradició jurídica visigòtica legítima, testament sacramental, etc els nous privilegis contenien diversos extrems sobre drets dels ciutadans, serveis públics, règim municipal i policia urbana de la ciutat, etc El Recognoverunt proceres s’estengué, amb el temps, a bon nombre de les principals ciutats i viles del Principat Girona, Vic, Vilafranca, etc i àdhuc a Sardenya, com a Càller El seu text original, llatí, fou inclòs, posteriorment, a la compilació de…
veguer
Història del dret català
Al Principat de Catalunya i a Mallorca, autoritat delegada de la corona o d’una baronia en una demarcació, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa; el càrrec tingué l’origen en el primitiu de vicari, equivalent a substitut, lloctinent o representant.
Des del segle X la denominació de veguer era aplicada, a voltes indistintament amb la de batlle, tant a qui exercia govern i jurisdicció pel comte o pel vescomte, com per barons A l’inici del segle XIII, tanmateix, ja fou aplicada exclusivament a qui tenia la jurisdicció per delegació de la corona L’estatut dels veguers pròpiament dit començà amb Jaume I de Catalunya-Aragó, a la cort solemne de Barcelona de l’any 1228, en la qual hom disposà la coincidència de la demarcació de llur jurisdicció amb la dels bisbats, i posà un veguer per cada diòcesi el veguer havia de…