Resultats de la cerca

Difícil de definir, és un concepte relatiu i subjectiu que pot incloure des de creences en desacord amb la religió oficial fins —per a una mentalitat racionalista— la mateixa religió En general, hom pot dir que respon a exigències que no troben satisfacció en la religió oficial o en supervivències de fases religioses anteriors L’actitud del cristianisme ha estat, d’una banda, la de perseguir-la com a esgarriadora prohibició de la màgia, de l’ocultisme, etc, bé que en la majoria de casos de pràctiques molt esteses rogatives, exvots, medalles, santuaris, etc l’ha integrada en la pròpia litúrgia

Es caracteritza per una major accentuació de l’element subjectiu imprescindible per a la seva comprensió i alhora per una pretensió de major transcendència significativa en oposició al simple signe o a l’allegoria, sol ésser expressió de realitats inaccessibles teorèticament, conceptualment, objectivament És per això que els símbols han assolit una major importància en l’àmbit de les religions igual que en el de les arts que en l’estrictament filosòfic En les cultures més primitives hom no solia distingir entre símbol i realitat, com a les imatges de caceres del Paleolític i com a la plàstica…

És anomenada també descristianització, laïcització, paganització, etc la seva teorització és anomenada laïcisme i sovint es confon amb ateisme

Única oració primitiva de l’ofertori, que hom anomenava oratio super oblata , és variable i fou escrita per a ésser cantada o pronunciada en veu alta, bé que posteriorment hom la digué en veu baixa, segurament a causa del seu nom, el qual, però, s’ha de referir més aviat al seu caràcter sagrat

En aquesta darrera línia la tradició cristiana ha identificat la saviesa veterotestamentària tant amb l’Esperit Sant com, sobretot, amb el mateix Verb o Fill de Déu Logos En l’especulació sobre la saviesa en connexió amb Déu la teologia russa moderna ha obert noves perspectives sofiologia, no sense polèmiques

Bé que en Plató i Aristòtil —i sobretot en aquest— hom pot trobar una accentuació del caràcter teòric de la saviesa, mentre que en les filosofies hellenístiques, i més particularment en l’estoïcisme, n'és subratllat l’aspecte pràctic, tanmateix aquestes respectives accentuacions mai no signifiquen l’exclusió de l’altre aspecte Aquest caràcter teoricopràctic de la saviesa és sovint acompanyat —com és discernible ja en Plató i entre els estoics i és palès explícitament en Filó d’Alexandria, Plotí i el neoplatonisme— d’una connotació religiosa, la qual és fonamental, així mateix, en el corrent…