Resultats de la cerca

Oposat a l'ateisme, es diferencia així mateix del deisme, per tal com aquest fonamenta la creença en el diví en el sentiment i la vivència personals —bases corresponents de la religió i la moral— i exclou de la divinitat la tasca de govern del món creat i rebutja així tant la providència com la revelació divines Però el teisme es diferencia també del panteisme, per tal com aquest suposa una despersonalització de Déu, inversa de la que és pròpia de l’ateisme que redueix el diví a la natura, en reduir la natura al diví És per això que el teisme dels dos darrers segles ha combatut preferentment…

Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en parlar-ne, cal…

A la missa, ultra la collecta anomenada simplement oració o oració del dia , perquè hom hi sol acabar les hores de l’ofici diví, hi ha la secreta i la postcomunió En temps penitencials hom hi afegia l' oració sobre el poble, que era una antiga benedicció de l’assemblea abans del comiat

Hom contraposa l’eternitat al temps en tant que exclou tota determinació de passat i futur i és concebuda com a simple present En aquest sentit, fou definida per Boeci com la possessió eterna, simultània i perfecta d’una vida interminable interminabilis vitae tota simul et perfecta possessio En la teologia, l’eternitat és només atribut diví

Concepte fonamental en l’estudi de les religions, és també indefinible, llevat en la seva contraposició a profà és tot allò que no és profà En totes les religions hi ha éssers i coses, més o menys determinats, que es troben separats del món profà quotidià i que són objecte d’un respecte i d’una atenció, que són suficients per a explicar llur caràcter sagrat Émile Durkheim 1897, seguint RSmith 1894, fou el primer que veié en l’oposició sagrat-profà el pol entorn del qual la religió organitza tota la realitat el sagrat és el separat, el prohibit, i el culte és el mitjà emprat per a mantenir la…