Resultats de la cerca

En un primer estadi és el mite, fonament de tot llenguatge religiós Per als cristians és la plasmació de la revelació de Déu en Jesucrist en l’era apostòlica i consignada en el Nou Testament i que troba el seu fonament en l’Antic Testament L’església en fixa el cànon i en transmet la significació a través de la litúrgia i del magisteri

Fonament de la palingenèsia de l’univers segons els pitagòrics, per als estoics n'era només una conseqüència És anomenada també transmigració de les ànimes

El cristianisme sorgí històricament en el marc del judaisme, en ésser proclamada per part d’un petit grup de creients la resurrecció de Jesús i en identificar-lo amb el Messies o Crist anunciat en l’Antic Testament La seva ambivalent relació amb el judaisme és un dels trets característics i, alhora, més difícils de definir del cristianisme Tot coincidint en un estricte monoteisme, es diferencien radicalment a partir de llurs respectives interpretacions del fet de Jesús i de llur comprensió de Déu Això es manifestà en el llarg procés de reflexió cristiana que portà a la formulació del misteri…

El zoroastrisme persa és un exemple típic d’aquesta doctrina, en considerar la lliuta del bé i del mal com a fonament de la història El maniqueisme i el gnosticisme són les dues formes adoptades pel zoroastrisme La darrera modalitat de dualisme cristià, d’una certa influència, fou el catarisme

Fenomen reconegut per totes les religions, a les etapes primeres de la consciència religiosa no solament suposa un anhel d’experimentar el fonament originari del món i de l’home, sinó una resposta a aquest anhel reconeguda com una presència que es manifesta com quelcom d’universal, sovint com una persona, com el fi que dóna sentit i obre camins de salvació En la tradició judeocristiana, Déu es fa present primer en tota la història del poble d’Israel història de la salvació per mitjà d’esdeveniments i signes el significat dels quals donen els profetes profetisme, inspiració també es revela…

La fenomenologia de la religió el distingeix d’altres manifestacions de la vida religiosa com a actitud interna de subjecció i respecte a un Ésser sentit com a superior i com a expressió exterior d’aquesta actitud Els actes del culte són una part d’una categoria més àmplia que comprèn totes les expressions que l’experiència del sagrat provoca en l’home Cal distingir-los sobretot dels ritus i sacrificis màgics, practicats sense l’actitud descrita o bé desproveïts de llur caire simbòlic En sentit estricte, el culte designa especialment la multiforme reacció de l’home actitud espontània, oració…

La història comparada de les religions palesa la impossibilitat d’una definició unívoca i rígida de la idea de salvació Així, hom pot distingir, d’una banda, entre les religions anomenades cosmològiques en què és accentuat el caràcter naturalisticobiològic —fertilitat de la terra i del gènere humà, salut, felicitat sexual, etc — del contingut de la salvació, només indirectament o remotament vinculada al fet moral, les religions dites urbanes en què la moral —com a defensa de la societat— és fonament decisiu de la salvació, entesa com a ordre i prosperitat socials la garantia dels quals és el…

L’adulteri ha sofert al llarg dels temps una complexa evolució en la seva consideració moral i social A les societats primitives, l’adulteri no era considerat com a delicte, sinó com una simple impuresa d’ordre sobrenatural tabú amb independència de tot judici moral Tanmateix, en algunes societats com les polinèsies, la relació sexual de la muller amb una persona que no sigui el seu marit pot arribar a ésser considerada com una pràctica d’hospitalitat A l’Índia, en els temps vèdics, el Mahābhārata i l’ Arthaśāstra presentaven i justificaven diversos casos d’adulteri per part de l’home A…