Resultats de la cerca

La qüestió de la relació ànima-cos ha estat diversament explicada les doctrines monistes identifiquen l’una amb l’altre, sia explicant el cos com una aperença de l’esperit espiritualisme, sia reduint tot el que és anímic a funcions corporals materialisme els sistemes dualistes distingueixen ambdues substàncies i en defineixen la unió de forma accidental platonisme i substancial hilemorfisme La noció de cos és desconeguda pel pensament bíblic primigeni, segon el qual “tot” l’home és tant basar ‘carn’ com nefeš ‘ànima’, ‘vida’ Sant Pau, que empra el mot grec corresponent a cos σὠμα…

En el decurs de la història tots els pobles han elaborat llurs cosmogonies particulars, inserint-les dins un marc religiós per mitjà de cants rituals i obres poètiques Generalment, hom vinculava l’origen del cosmos amb l’origen de l’home i atribuïa l’un i l’altre a éssers sobrenaturals preexistents o bé a un ordre còsmic general, actiu des del començament del temps i sovint materialitzat per l’oceà primigeni La major part de les cosmogonies antigues parteixen també de l’existència inexplicada del caos, productor de certs gèrmens d’on naixeran determinades estructures, com l’ou…

La creació, com a tal, s’oposa a tota concepció d’una matèria o qualsevol realitat original, o d’uns elements primigenis, existents des de sempre per ells mateixos per exemple, la matèria eterna, o caos, i els elements o principis originaris, de què parlava la filosofia grega no exclou, però, la possibilitat d’una existència del món des de sempre ab aeterno , posat que aquesta no sigui fonamentada en ella mateixa Dins una ineludible ambigüitat sobre l’abast i el significat mateixos del terme, la idea de creació és present entre els pobles primitius qualsevol realitat tenia el seu origen en…