Resultats de la cerca

Compromís envers Déu i, en general, per motius religiosos, pot ésser condicionat a una gràcia o un favor que hom espera obtenir equival a la prometença o bé és espontani En aquest cas, obliga l’individu a fer quelcom que no és de simple prescripció religiosa normalment, abstinència alimentària o sexual Entre els grecs dominava l’aspecte d’ofrena, mentre que els romans, més formalistes, donaren valor primordial al ritu i a l’obligació sagrada A l’Antic Testament va unit a la idea general de consagració a Déu En altres religions també acompanya el fenomen del monaquisme És en aquesta línia que…

Solen representar la desgràcia o el fet que ocasionà la promesa amb la imatge o sant invocat dintre una boira o nimbe Són elements de l’art popular, sovint molt ingenus, però de gran valor folklòric i pietós Es conserven penjats als murs de les capelles o santuaris i també als museus folklòrics com el de Ripoll Els més antics són del segle XV i es conserven a la catedral de Mallorca dels segles següents se'n conserven arreu

L’arrel de l’obediència, en sentit religiós, és l’exigència que tota creatura accepti la paraula i la voluntat de Déu, com a bé suprem i sentit darrer de l’existència, expressada en l’anomenada llei natural o en l’Escriptura, o bé mitjançant els intèrprets oficials d’aquesta voluntat autoritat legítima, jerarquia eclesiàstica, superiors religiosos, etc Subratllada com a virtut fonamental cristiana hom parla d' obediència de la fe , l’obediència ha estat, des de l’inici de l’Església, feta objecte de vot específic dels religiosos —inicialment àdhuc com a vot únic— Exigida després a la clerecia…

Com a expressió del que és l’objecte de l’esperança religiosa, l’escatologia ha estat configurada entorn de la renovació miraculosa del món Zaratustra, del regne messiànic judaisme, de la vinguda del regne de Déu cristianisme o del paradís islam Generalment hom n'estableix, com a moment previ, un judici final, que decideix la retribució definitiva dels homes segons llurs obres Això comporta també, a vegades, la divisió del més enllà en dos àmbits cel i infern En l’Antic Testament l’escatologia es refereix als esdeveniments darrers que el Déu de la Promesa anuncia al Poble d’…

L’aliança en els pobles de l’Orient antic era un fet corrent de la vida social, i consistia en un compromís jurat que establia unes relacions de parentiu, d’amistat o de sobirania i vassallatge entre dues persones morals L’aliança tenia un caràcter sagrat i era concretada amb determinats ritus Generalment, quedava constància del pacte en uns dons fets mútuament, o bé en una pedra dreçada en forma de monument i, a més, alguna vegada, en un document escrit Aquests documents són coneguts per allusions a la Bíblia, a les tauletes de Mari o d’Ugarit, i sobretot pels tractats de vassallatge hitites…

La història comparada de les religions palesa la impossibilitat d’una definició unívoca i rígida de la idea de salvació Així, hom pot distingir, d’una banda, entre les religions anomenades cosmològiques en què és accentuat el caràcter naturalisticobiològic —fertilitat de la terra i del gènere humà, salut, felicitat sexual, etc — del contingut de la salvació, només indirectament o remotament vinculada al fet moral, les religions dites urbanes en què la moral —com a defensa de la societat— és fonament decisiu de la salvació, entesa com a ordre i prosperitat socials la garantia dels quals és el…

Bé que és difícil de determinar l’especificitat de l' acte de fe respecte a actituds similars que només impròpiament poden rebre aquest nom, hom pot dir, en general, que la fe té una certa relació amb el que sol ésser anomenat Déu déu, i així la comprensió que hom tingui d’aquest condiciona el significat de l’acte de fe Segons el cristianisme, la fe és una virtut teologal per la qual el creient, en adherir-se a la paraula de Déu i a la revelació de Crist, fa seu el que Déu ha manifestat sobre ell mateix i sobre la salvació promesa als homes Considerada, doncs, com a do de Déu,…

Tradicionalment, la mort havia estat considerada un pas radical i immediat de l’ésser, de la vida, a un estat oposat, caracteritzat per la passivitat i la immobilitat Aquest concepte, d’oposició vida-mort, s’ha anat transformant en virtut dels progressos científics, tècnics i culturals dels darrers temps Actualment, determinar el moment en què hom pot considerar com a definitivament paralitzat el funcionament vital és com més va més complex i problemàtic Abans hom entenia la mort com a conseqüència de l’aturada de les funcions respiratòries Posteriorment i encara aquesta concepció no ha estat…