Resultats de la cerca

Es doctorà a la Universitat d’Uppsala 1902, i passà a formar part del laboratori de recerques oceanogràfiques d’Oslo 1902-08, on dugué a terme la major part de les seves investigacions més valuoses sobre els corrents oceànics La seva obra ha permès de fornir una explicació qualitativa de la distribució dels corrents oceànics i ha estat d’una gran repercussió en el camp de la meteorologia

La unitat pertany al sistema PSS Practical Salinity Scale, escala pràctica de salinitat, mitjançant el qual s’expressa la salinitat d’una massa d’aigua com un valor sense dimensions Amb la introducció de la nova equació d’estat per a l’aigua de mar TEOS-10, la unitat pràctica de salinitat deixà de ser la unitat principal amb la qual s’expressa la salinitat en favor de les unitats del Sistema Internacional d’Unitats Tot i així, es manté com a unitat per a la salinitat en les bases de dades oceanogràfiques

El nivell del mar mesurat mitjançant l’altimetria inclou essencialment dues contribucions, la causada per la distribució de masses de la Terra geoide, constant en el temps però no prou ben coneguda per aplicacions oceanogràfiques, i la causada pels fenòmens oceanogràfics topografia marina Per extreure'n la darrera s’acostuma a calcular les anomalies del nivell del mar conegudes com a SLA de l’anglès Sea Level Anomalies Aquest mètode, però, només és capaç d’extreure la variabilitat oceànica, de manera que els fenòmens que varien lentament en el temps no es poden separar del…

Estudià a la Universitat de Harvard i es doctorà en oceanografia el 1938 al Massachusetts Institute of Technology Treballà en diferents institucions oceanogràfiques i universitàries situades principalment a la costa est nord-americana Del 1954 al 1970 fou professor d’oceanografia a la Universitat John Hopkins, tot i que també estigué estretament vinculat a la Woods Hole Oceanographic Institution Alumne del geofísic suec Carl-Gustav Arvid Rossby, s’interessà per un ampli ventall de qüestions científiques en els camps de l’oceanografia i la meteorologia, com els corrents oceànics…

Una de les tècniques disponibles en oceanografia per a mesurar corrents consisteix a deixar que una boia especialment dissenyada i equipada amb un emissor de ràdio o de comunicació via satèllit vagi a la deriva A partir de les posicions de la boia en diferents moments es pot conèixer la intensitat i la direcció del corrent Aquestes boies sovint tenen altres sensors que donen informació d’altres magnituds oceanogràfiques, com per exemple la temperatura de l’aigua Una versió molt més sofisticada permet seguir corrents profunds Aquestes boies es fixen perquè es mantinguin a una…

S'expressa en tant per mil i no té unitats En oceanografia física, la mesura de salinitat convé fer-la amb molta precisió, ja que és fonamental per a obtenir la densitat de l’aigua La generalització de l’ús de les mesures de conductivitat per a estimar la salinitat i la necessitat de fer totalment comparables les mesures obtingudes per qualsevol persona en qualsevol punt del món feren que el comitè científic SCOR-UNESCO publiqués unes equacions el 1968, revisades i millorades el 1980, que permeten calcular la salinitat a partir de les mesures de conductivitat, i que la comunitat científica…

Servint-se de la física, la geologia, la biologia, la química i les matemàtiques, darrerament ha evolucionat espectacularment gràcies als nous mitjans tècnics d’exploració de les profunditats, sobretot d’ençà de la utilització de la sonda acústica 1918 i dels instruments de mesurament i materials precisos ecosondes, fotografia submarina, reflexió sísmica, escafandres, etc dels vaixells oceanogràfics 1940 i dels batiscafs batiscaf, que permeten una exploració racional de les mars En aquest sentit, l’oceanografia s’obre a noves dimensions, fonamentals per al futur de la humanitat…