Resultats de la cerca

És constituït essencialment per dos cercles units entre ells de tal manera que quan hom en colloca horitzontalment un, l’altre resta vertical Un teodolit consta d’un cercle denominat cercle azimutal , que descansa horitzontalment sobre una base metàllica proveïda de tres cargols per a l’anivellació El limbe d’aquest cercle és graduat de 0° a 360° en sentit retrògrad Pel centre del cercle, i perpendicularment a ell, passa un eix, anomenat eix principal del teodolit, el qual és rígidament unit a una alidada, que porta al seu extrem un índex que pot recórrer la graduació del cercle…

Aquesta construcció serveix per a determinar la posició geodèsica de qualsevol punt de l’esmentada superfície Els punts que determinen els vèrtexs d’una xarxa geodèsica reben el nom de vèrtexs geodèsics de primer ordre , i han d’ésser determinats amb un error màxim d’1,26’, per la qual cosa calen com a mínim 48 mesures útils Els altres punts de la superfície, la posició dels quals és calculada a partir dels vèrtexs de primer ordre, reben el nom de vèrtexs de segon ordre, tercer ordre i quart ordre , segons la precisió de les mesures vèrtex geodèsic

És emprat per a efectuar mesures topogràfiques d’una gran precisió i, especialment, per a dibuixar les corbes de nivell sobre fotografies aèries verticals

Aquest mètode segueix en precisió i en ús el geomètric, i els aparells emprats són el cercle vertical dels teodolits, el clisímetre i l’eclímetre

Normalment, un error gràfic sol ésser de l’ordre de 0,2 mm

Un taquímetre és essencialment un teodolit, però amb una ullera de dimensions molt grans, que mesura les distàncies, i, a més, la graduació dels cercles és feta en el sentit directe La ullera sol ésser proveïda d’un nivell d’aire per a anivellar l’aparell, però algunes vegades hom l’empra també per a la correcció de l’eix de l’alidada i per a la del cercle vertical El taquímetre fou inventat per Porro i perfeccionat, més tard, per Moynot i Goulier actualment hi ha dos tipus de taquímetres els denominats ordinaris , que mesuren les distàncies obliqües, i els autoreductors , que…

Les tècniques topogràfiques permeten d’elaborar els anomenats mapes topogràfics d’una porció de la superfície terrestre, que són les representacions gràfiques de les característiques físiques d’aquesta superfície Aquests mapes permeten a qualsevol persona de conèixer el terreny representat amb tots els seus detalls naturals i artificials sense necessitat de veure'l realment Quan el terreny representat té poca extensió, la seva representació gràfica és anomenada pla topogràfic Per a l’elaboració d’aquestes representacions gràfiques, la topografia refereix totes les seves operacions a una…

S'expressa en tant per mil i no té unitats En oceanografia física, la mesura de salinitat convé fer-la amb molta precisió, ja que és fonamental per a obtenir la densitat de l’aigua La generalització de l’ús de les mesures de conductivitat per a estimar la salinitat i la necessitat de fer totalment comparables les mesures obtingudes per qualsevol persona en qualsevol punt del món feren que el comitè científic SCOR-UNESCO publiqués unes equacions el 1968, revisades i millorades el 1980, que permeten calcular la salinitat a partir de les mesures de conductivitat, i que la comunitat científica…

Les mesures altimètriques generalment es fan des d’un satèllit que disposa d’un radar capaç de mesurar la distància entre aquest i la superfície de la mar llavors, coneguda l’òrbita del satèllit, s’obté l’alçada de la mar respecte del mateix sistema de referència que l’òrbita Aquestes mesures tenen en compte dues contribucions importants, la variació de la superfície de la mar causada per la distribució de masses de la Terra, anomenada geoide, i la causada per fenòmens oceanogràfics, anomenada topografia marina Aquesta darrera és la que conté informació sobre els corrents marins…

Per tal de definir-ne la composició, hom usa habitualment dos valors —clorinitat i salinitat—, expressats en tant per mil de pes Per tal de distingir petites diferències entre mostres, és emprada, també, la mesura de la conductivitat elèctrica, que és la propietat física de l’aigua de mar determinable amb més precisió La salinitat mitjana és del 34,75 0 / 0 0 , però pot variar sensiblement en funció de la insolació i de l’evaporació, i igualment de les aportacions fluvials Així, al golf Pèrsic assoleix el 40%o, i a la mar Roja el 41%o, mentre que al golf de Bengala, a la mar…