Resultats de la cerca

L’aparell digestiu és un tub que normalment té dues obertures, una per a l’entrada dels aliments i una altra per a la sortida dels residus no digerits Durant l’evolució, el tub digestiu ha sofert una diferenciació en regions anatòmiques i fisiològiques ben particularitzades En els espongiaris, els cnidaris i els ctenòfors hom no pot encara parlar d’un tub digestiu tenen solament una cavitat gastrular amb un forat únic, on té lloc una digestió extracellular En els cucs plans platihelmints el tub digestiu, poc o molt ramificat, té un sol forat i comunica amb una faringe que, sovint, es pot…

Si són gaire solubles com el O 2 , CO 2 , alcohol, en entrar en contacte amb la membrana es dissolen en el lípid i es difonen lliurement Unes altres substàncies no tan solubles es difonen a través dels nombrosos i finíssims porus 8 Å de diàmetre de la membrana

El sucre es combina amb una substància portadora, específica —que hom pot dir que actua semblantment a un enzim—, i donen un compost soluble que es difon cap a l’altre extrem de la membrana, on es desintegra separant-se'n tots dos components El sucre passa a l’interior de la cèllula, i la substància portadora pot recomençar el procés

L’enzim que la destrueix és la fibrinolisina o plasmina, ferment que es forma a partir d’un precursor inactiu del plasma, la profibrinolisina o plasminogen La fibrinòlisi pot ésser activada per elements hístics o sanguinis

Segons la fórmula que en el ronyó hom pot expressar per en què DP u és el volum de plasma depurat per unitat de temps ml/min P x , la concentració plasmàtica d’una substància determinada g/l O x , la concentració en orina de la substància estudiada g/l i VO u , el volum d’orina per unitat de temps ml/min Com que l’acció més important del ronyó és la de depurar el plasma de les substàncies innecessàries, la mesura de la depuració d’aquestes substàncies és un bon mètode per a valorar la funció renal Hom empra especialment la depuració plasmàtica de la creatinina, que normalment és de 125…

El concepte és aplicat especialment a la diferenciació cellular, puix que la diferenciació de teixits histogènesi prové de mecanismes de regulació a diferent nivell La diferenciació té lloc durant el desenvolupament embrionari o en processos de regeneració En començar la segmentació de l’ou, les cèllulessón semblants, i després, seguint mecanismes específics, adquireixen estructures, formes i funcions noves i diferents de les aconseguides per altres grups de cèllules Cadascun d’aquests grups és un teixit La base bioquímica de la diferenciació pot ésser considerada com la producció de tipus…