Resultats de la cerca

Passà la infantesa a Comenge Deportat a Alemanya del 1943 al 1945, quan en tornà estudià a París i s’hi doctorà el 1959 Fou cofundador 1945 i president de l’ Institut d’Estudis Occitans  IEO del 1961 al 1980, professor titular de la Universitat de Poitiers i director adjunt del Centre d’Études Supérieures de Civilisation Médiévale, també de Poitiers, fins a la jubilació 1989 Especialista en dialectologia de la llengua d’oc  i literatura occitana  medieval, la seva activitat fou compartida per l’acció occitanista, la recerca filològica i la creació literària Des de l’IEO va participar…

Professor d’anglès i de lingüística general a la Universitat d’Istanbul del 1942 al 1957, i des d’aquest darrer any i fins el 1977, quan es retirà, de lingüística general a la School of Oriental and African Studies de la Universitat de Londres És autor del llibre Linguistic Form 1953

Conreà la toponímia dirigí el Dizionario toponomastico atesino des del 1936, l’etimologia és autor, amb GAlessio, d’un Dizionario etimologico italiano, 1948-57 i la dialectologia Fou protagonista de la pellícula Umberto D 1952, de Vittorio de Sica

Professor universitari, fundà i dirigí la revista “Filologia e Letteratura”, féu diverses edicions crítiques la Teseida i el Filocolo de Boccaccio, etc i publicà importants estudis sobre narrativa francesa i italiana medieval, poetes provençals i literatura castellana, recollits molts d’ells en La coscienza letteraria del Medioevo 1965 L’interès per la literatura pròpia es reflecteix en Esemplarità e antagonismo nel pensiero del Dante 1966 i la seva vasta cultura i varietat d’interessos són evidents en Mitografia del personaggio 1968 Dirigí fins el volum VII el Grande dizionario della lingua…

Estudià a l’École Normale Supérieure de París Residí a Madrid, fins el 1922 on, becat, feu recerca Ensenyà lletres franceses a la Universitat de Lisboa 1922-26 i fou professor al Lycée de Bordeus 1926-29 Alternà l’ensenyament a la Sorbona amb les recerques a l’École Française de Madrid Professor al Collège de France, que dirigí en 1955-65 i membre de l’Institut de France des del 1952, fou director de l’Institut d’Études Hispaniques, de París, i del “Bulletin Hispanique” El 1937 publicà el seu estudi fonamental, la tesi Érasme et l’Espagne recherches sur l’histoire spirituelle du XVIe siècle…

Graduat en dret civil i dret canònic, fou canonge i sagristà major 1702 de la seu de Girona i examinador sinodal i vicari general de la diòcesi El 1709 fou enviat a Roma, on residí prop de quinze anys, durant els quals rebé formació filològica i es dedicà a l’estudi d’alguns cançoners provençals i manuscrits medievals conservats a les biblioteques italianes Hi emprengué també una gramàtica francesa i una Gramàtica italiana per a ús dels catalans , inacabades Les recerques filològiques de Bastero donaren com a resultat un gran diccionari d’autoritats i etimologia, La Crusca provenzale, ovvero…

Fill de l’advocat i polític Albert Bastardas i Sampere Catedràtic de filologia llatina medieval de la Universitat de Barcelona, centrà els seus treballs en l’estudi del llatí medieval hispànic Fou cap de redacció del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae 1960-85, collaborador de l’ Enciclopedia Lingüística Hispánica i autor de Particularidades sintácticas del latín medieval 1953 Edità els Usatges de Barcelona 1984 Membre de l’IEC 1972, del qual fou vicepresident en 1983-86, i de l’Acadèmia de Bones Lletres 1977, fou també autor de La llengua catalana mil anys enrere 1995, Diàlegs sobre la…

Fou catedràtic, des del 1932, a la Universitat de Barcelona Traduí Tàcit i Suetoni per a la Fundació Bernat Metge i, en castellà, per a la “Colección de Autores Griegos y Latinos”, que ell fundà i dirigí Fou promotor del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae des del 1963 i autor d’una Sintaxis histórica de la lengua latina 1945 i 1948

Profund coneixedor de les literatures grega i llatina, escriví el Liber Isottaeus 1450-51, d’inspiració ovidiana, Hesperis i d’altres

El 1422 es doctorà en arts a Pavia Entrà al servei d’Alfons el Magnànim 1432 i l’acompanyà en la segona expedició a l’illa de Gerba De tornada a Milà ocupà la càtedra que fou del seu pare 1435-47 Posteriorment, Francesco Sforza el féu preceptor dels seus fills Galeazzo Maria i Ippolita