Resultats de la cerca
Es mostren 14 resultats
Antoni Maria Badia i Margarit

Antoni Maria Badia i Margarit
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Lingüista.
Vida i obra Estudià als Estudis Universitaris Catalans i a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en filologia romànica 1943 Format en l’escola de Menéndez Pidal, encetà els seus treballs d’investigador amb un estudi de morfologia històrica que constituí la seva tesi doctoral 1947, feta sota el guiatge de Dámaso Alonso L’any 1948 esdevingué catedràtic de gramàtica històrica de la llengua espanyola a la Universitat de Barcelona i el 1977, de gramàtica històrica catalana, càrrec que ocupà fins a la jubilació 1986, i posteriorment com a catedràtic emèrit El mateix any 1977, fou nomenat…
,
Robert Brian Tate

Robert Brian Tate
© Universitat de Girona
Història
Lingüística i sociolingüística
Hispanista i catalanista irlandès.
Deixeble d’I González i Llubera a la Universitat de Belfast, es llicencià el 1948 i investigà a Catalunya 1948-49 sota la direcció de J Rubió Exercí la docència a les universitats de Manchester 1949-952, Belfast 1952-56 i Nottingham, on, del 1958 al 1983, fou catedràtic i cap del departament d’hispàniques, a més de professor visitant a diverses universitats nord-americanes, entre les quals cal citar Harvard i Cornell El seu estudi de la vida de Joan Margarit i de Pau , publicat en anglès el 1954 amb el títol de Joan Margarit i Pau, a Biographical Study , sortí en una versió catalana, ampliada…
Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols
Lingüística i sociolingüística
Recopilació de mots i expressions que els sectors cortesans i erudits havien d’evitar a l’hora de «parlar pertinentment», cosa que s’indica generalment afegint al mot considerat incorrecte la forma correcta.
L’obra és bàsicament un inventari de les formes lingüístiques prestigiades pels savis, els poetes i les persones qualificades de l’època fi del segle XV Les Regles constitueixen el primer testimoni de la vigència d’unes normes de bon ús lingüístic per al català Val la pena fer notar que quan es pot establir una oposició entre fenòmens dialectals contraposats, l’anàlisi de les formes recomanades revela que generalment les valencianes són les preferides En general, hom hi condemna els arcaismes i els neologismes, i especialment els vulgarismes, les formes populars i els…
,
Joan Veny i Clar

Joan Veny i Clar
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Lingüista.
Després de fer estudis a les universitats de Barcelona, Lovaina i Poitiers, es doctorà en filologia romànica el 1956, amb una valuosa tesi sobre els parallelismes lèxics en els dialectes catalans, publicada a la Revista de Filología Española en 1958-60 Catedràtic d’institut, professor adjunt de lingüística romànica des del 1955 i catedràtic de dialectologia catalana 1983, i a partir del 2002, catedràtic emèrit a la Universitat de Barcelona, ha pres part en nombrosos congressos i ha publicat articles sobre lingüística catalana —especialment sobre dialectologia i etimologia— a la Revue de…
,
benasquès
Lingüística i sociolingüística
Dialecte del català, de transició cap a l’aragonès, parlat a la vall de Benasc, molt relacionat amb els parlars ribagorçans més meridionals (ribagorçà).
La catalanitat del benasquès no ha estat generalment acceptada mentre l’afirma Manuel Alvar, la neguen Badia i Margarit i Günther Haensch Joan Coromines afirma que seria molt fàcil de donar una base científica a una teoria que sostingués la catalanitat de Benasc Bé que ha tingut una forta influència del castellà, perceptible sobretot en el vocabulari, aquesta ha estat molt menor que damunt els parlars aragonesos La vitalitat del benasquès entre totes les classes de la població llevat a Castilló de Sos, relativament més castellanitzat contrasta igualment amb la desaparició gairebé…
onomàstica
Lingüística i sociolingüística
Estudi científic dels noms propis.
La investigació exigent sobre noms propis, generalitzada a la darreria del s XIX, no rebé consagració internacional fins el 1938 I congrés de París, i els límits de la nova ciència continuen controvertits Els seus fundadors la restringien a la recerca del sentit, etimologia i evolució dels noms de lloc —terrestres, marítims, celestes toponímia— i dels noms de persona —noms, cognoms, renoms, hipocorístics antroponímia— als quals ha calgut afegir els d’animals zoonímia i de tota mena d’objectes més o menys personalitzats campanes, vehicles, obres literàries, vents, festes, etc De la…
Pere Miquel Carbonell i de Soler
Signe de Pere Miquel Carbonell i de Soler en un registre de signes autògrafs dels diversos escrivans reials
© Fototeca.cat
Filosofia
Historiografia catalana
Lingüística i sociolingüística
Historiador i humanista.
Vida i obra El 3 de març de 1458 fou nomenat notari públic pel rei Alfons IV de Catalunya-Aragó A la mort de Jaume Garcia, Joan II el nomenà arxiver de l’Arxiu Reial de Barcelona 9 de desembre de 1476 Posteriorment fou confirmat en el càrrec per Ferran II S’inicià, així, la nissaga dels Carbonell com a arxivers reials, que tingué continuïtat en el seu fill Francesc Barcelona 1461 — , coarxiver des del 1483 i arxiver en 1518-30, i en el seu net Pere Miquel coarxiver des del 1519 Des d’aquell càrrec, Pere Miquel Carbonell realitzà diversos catàlegs i inventaris Durant els conflictes urbans…
, ,
romanística
Lingüística i sociolingüística
Ciència que estudia les llengües i les literatures romàniques.
Nascuda a l’escalf del Romanticisme i vertebrada en el mètode comparatiu, té per fundador l’alemany F Diez, autor de dues obres cabdals, la Grammatik der romanischen Sprachen ‘Gramàtica de les llengües romàniques’, 1836-42 i l' Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen ‘Diccionari etimològic de les llengües romàniques’, 1854 Pels volts del 1870, els neogramàtics neogramàtic cerquen la formulació de lleis reguladores de l’evolució fonètica, relegant l’analogia als casos que no s’hi ajusten Diversos moviments, manifestats al començament del segle XX, obren noves perspectives als…
Germà Colón i Domènech

Germà Colón i Domènech
© Universitat Jaume I
Historiografia catalana
Lingüística i sociolingüística
Literatura catalana
Filòleg.
Estudià a Barcelona, on es llicencià el 1952, a Lovaina i a Zuric i es doctorà a Madrid el 1952 Professor a Barcelona i, des del 1959, a Basilea del 1967 al 1998 com a titular, fou professor associat de la Universitat d’Estrasburg 1968-72 Tingué com a mestres Antoni M Badia i Margarit, Felip Mateu i Llopis, Martí de Riquer, Josep M de Casacuberta i Joan Bastardas i, en lexicografia romànica, sobretot catalana i castellana, Walther von Wartburg, Sever Pop i Arnald Steiger Estudià temes de dialectologia, lingüística històrica i descriptiva, lexicografia i etimologia i edità textos antics…
, ,
Josep Vallverdú i Aixalà
Josep Vallverdú i Aixalà
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Literatura catalana
Escriptor.
El 1940 la seva família anà a viure a Barcelona, ciutat a la Universitat de la qual estudià filosofia i lletres, especialitat clàssiques Durant els anys d’estudiant, s’uní al cercle d’intellectuals que tindria una gran importància en el catalanisme cultural dels anys del franquisme Frederic Roda, Pere de Palol, Badia i Margarit, Joan Triadú i Palau Fabre, entre d’altres Llicenciat el 1945, es dedicà inicialment a la traducció, i en 1948-49 fou ajudant de Jordi Rubió i Balaguer Establert uns quants anys a Sant Feliu de Guíxols 1949-56, posteriorment exercí la docència a Balaguer 1956-59,…
,