Resultats de la cerca

El lèxic català, molt especialment el del País Valencià, conté diversos apellatius que són mossarabismes, car s’ajusten a les lleis de fonètica històrica del mossàrab i no pas a les del català, com ara brullo 'brossat’, càrritx 'senill’, carxata 'llindar’, clotxa 'clotet’, clotxina 'copinya’, colombaire 'colomista’, corbo 'cistell’, cuquello 'cucut’, fardatxo 'llangardaix’, foia 'clotada’, fondello 'entrecuix’, fondó 'comellar’, gaiata 'crossa’, gamba 'cama’, gambaire 'vagabund’, mucegello 'ratapinyada’, mundar 'esporgar’, orandella 'oreneta’, orxata 'beguda d’ordi’, pando 'camatort’, pleita…

Bé que menys nombrosos que en castellà i que en portuguès, els arabismes abunden també en la llengua catalana, on encara mantenen vitalitat més de dos-cents apellatius d’origen aràbic, havent estat antigament molts més A diferència del que s’esdevé en aquelles altres llengües, molts dels arabismes catalans no porten aglutinat l’article aràbic al , com és el cas de carxofa, cotó, garrofa, gatzara, magatzem, midó, quitrà, tramús , i la manca d’aquesta característica n'ha dificultat la identificació Els arabismes són molt més nombrosos a la Catalunya Nova —conquerida a mitjan segle XII— que no…

La primera distinció que la gramàtica tradicional feia entre els substantius era la que separava el nom apellatiu o comú p ex ciutat , del propi p ex Barcelona La natura de la diferència ha estat molt debatuda, generalment en termes tals com el d' espècie i individu, connotació i denotació, comprensió i extensió , etc Són termes filosòfics i, en efecte, el debat és filosòfic Lingüísticament és buit, car, com feu veure James Harris 1751, els noms propis són marginals a la llengua, i això en tres sentits la majoria dels noms propis es fabriquen per procediments extralingüístics la més perfecta…

Cal distingir entre els germanismes antics, imposats quan tingué lloc l’ensulsiada de l’imperi Romà d’Occident, i els moderns, en particular els manlleus a l’alemany i també a l’anglès anglicisme En català, respecte als germanismes antics, els apellatius duts pels visigots arribats a la península Ibèrica al segle V, ja molt llatinitzats són escassos, i hom considera germanismes directes, gòtics, solament aquells que no es donen fora de la Península i de l’Occitània meridional per exemple, estona La resta és composta d’elements ja assimilats pel llatí tardà sabó o bé són mots introduïts…