Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
denotació
Lògica
Lingüística i sociolingüística
Entitat exterior a la llengua a la qual es refereix un mot o una expressió.
En lògica moderna, especialment a partir de Frege, hom tendeix a considerar-la sinònim de referència i extensió i a oposar-la a connotació, significat, sentit, comprensió o intensió La denotació és funció específica, i generalment única, dels noms propis en la mesura que aquests identifiquen —sense tenir un significat propi— individus, poblacions, accidents naturals, etc
virtual
Lingüística i sociolingüística
Segons F.de Saussure, dit del signe lingüístic en tant que forma part del sistema de la llengua i que, en ésser realitzat en la parla, passa a ésser actual.
Per a BPottier, en semàntica, la diferència entre denotació i connotació es relaciona amb l’oposició entre actual i virtual , que dóna lloc a la noció de virtuema
nom apel·latiu
Lingüística i sociolingüística
Nom que hom aplica a tots els objectes que formen una classe, gènere.
La primera distinció que la gramàtica tradicional feia entre els substantius era la que separava el nom apellatiu o comú p ex ciutat , del propi p ex Barcelona La natura de la diferència ha estat molt debatuda, generalment en termes tals com el d' espècie i individu, connotació i denotació, comprensió i extensió , etc Són termes filosòfics i, en efecte, el debat és filosòfic Lingüísticament és buit, car, com feu veure James Harris 1751, els noms propis són marginals a la llengua, i això en tres sentits la majoria dels noms propis es fabriquen per procediments extralingüístics la més perfecta…
diglòssia
Lingüística i sociolingüística
Sociologia
Situació sociolingüística en què un idioma o parlar alt (A) és usat per a funcions formals (educació, literatura, religió, etc.) i en la majoria dels usos escrits, enfront d’un idioma o parlar baix (B), d’ús informal (comunicació íntima, familiar o espontània, etc.) i generalment oral.
Exemples de diglòssia són algunes aristocràcies europees abans de la Primera Guerra Mundial llengua A el francès llengua B la del país corresponent, la comunitat suïssa alemanya llengua A alemany comú llengua B suís alemany i la societat catalana en el seu conjunt, bé que amb diferències regionals històriques situació més atenuada a Catalunya que al País Valencià o al Rosselló Alguns autors distingeixen entre diglòssia em> parcial i diglòssia total segons que l’alternança dels parlars A i B es produeixi amb pressions de caràcter polític externes ocupació militar, opressió nacional o no…