Resultats de la cerca

Té com a precedents les diverses edicions 1982, 1983 i 1993 del Diccionari de la llengua catalana de la mateixa editorial, que recollien tot el lèxic de la Gran Enciclopèdia Catalana El Gran diccionari de la llengua catalana  amplia els diccionaris anteriors amb un nombre total d’entrades molt superior 83500, incloses les 67500 del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, incorpora informació gramatical i complementària anteriorment consultable en altres obres com ara etimologia, partició sillàbica, homòfons, prefixos i sufixos, etc, i concedeix…

Pren com a punt de partida tot el lèxic de la Gran Enciclopèdia Catalana de la mateixa editorial, però també el Diccionari general de la llengua catalana 1932 de Pompeu Fabra , el Diccionari català-valencià-balear  1926-62 d' Antoni M Alcover i Francesc de B Moll i  el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana  1980-91 de Joan Coromines i, sobretot, la Gran Enciclopèdia Catalana Hom en feu dues reedicions el 1983 i el 1993, aquesta darrera considerablement actualitzada i ampliada Fins l’any 1995, que fou publicada la primera edició del Diccionari…

Format al seminari de Vic i al monestir de  Montserrat , on ingressà l’any 1960 per començar l’any següent el noviciat Llicenciat en teologia pel Pontifici Ateneu Anselmià de Roma, formà part 1972-76 del grup de monjos de Montserrat que collaboraven amb l’Ecumenical Institute for Theological Studies de Deir et-Tantur, a Jerusalem, on aprofundí en les llengües semítiques especialment l’àrab i l’hebreu Retornat a Catalunya 1976 i, secularitzat, des d’aquest any formà part de l’equip de redacció de la  Gran Enciclopèdia Catalana i posteriorment en fou assessor lingüístic, corrector…

Basat fonamentalment en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i Poch 1932, inclou, a més, les diverses aportacions lexicogràfiques de procedència diversa recollides des dels anys trenta ençà i sancionades per l’IEC, entre les quals sobresurt el Diccionari de la llengua catalana de l’editorial Grup Enciclopèdia Catalana Amb relació al diccionari Fabra, la primera edició amb un total de 67566 articles contenia 15775 articles més, mentre que el nombre de subentrades és a dir, locucions i expressions compostes en general i d’accepcions el superava en 8357 i 44478…

És autor d’un Repertorium morale ~ 1340, mena d’enciclopèdia medieval Traduí Tit Livi al francès 1352-56

Estudià filologia romànica i, sorprès per la Primera Guerra Mundial viatjant per Espanya, s’establí a Barcelona el 1914 Collaborà a l' Enciclopedia Espasa i traduí al txec obres de Rusiñol, Guimerà, Adrià Gual, entre d’altres El 1926 retornà a Praga, on ensenyà català a la universitat i divulgà en conferències el tema de l’Estatut i l’obra cultural de la República Espanyola

Deixeble, a la Universitat de Zuric, de JJud, ASteiger, MLeumann, fou professor de les universitats de Berna i Heidelberg Des dels anys cinquanta anà publicant nombrosos estudis sobre els elements preindoeuropeus, principalment en les llengües romàniques Investigà també el basc i s’ocupà de la metodologia de la recerca etimològica i la toponímia preromanes En els seus estudis tingué força en compte el cabal prellatí del català, com ho demostren les seves contribucions de la Enciclopedia Lingüística Hispánica 1960

L’inventari del lèxic català s’inicià a l’edat mitjana, amb els glossaris de mots llatins Deixant de banda els rimaris, el primer diccionari lexicogràfic és el Liber elegantiarum , de Joan Esteve 1489, i també tenen la finalitat d’ensenyar el llatí quasi totes les obres lexicals publicades fins al s XIX Es destaquen per llur interès lexicogràfic les adaptacions del diccionari de Nebrija a partir de la de Gabriel Busa, 1507 i el Vocabulario del humanista , de Llorenç Palmireno 1569, castellà, però que conté força mots catalans, així com el Thesaurus puerilis 1575, d’Onofre Pau, que se n'…

Fou professor de filologia romànica a la Universitat de Friburg Suïssa, 1933 i d’història de la llengua italiana a la de Florència del 1938 a la jubilació, president de l’Accademia della Crusca 1949-64, redactor en cap de l' Enciclopedia italiana i supervisor del lèxic del Dizionario enciclopedico italiano i el Lessico universale italiano Entre els seus nombrosos estudis sobresurten Dal nome proprio al nome comune 1927, Lingua contemporanea 1938, Saggi sulla lingua del Novecento 1941, Pronunzia fiorentina o pronunzia romana 1945, Linguistica 1946, Che cos’è un vocabolario 1946, Lingua e…

Professor de la Universitat d’Estrasburg i fundador de la “Zeitschrift für romanische Philologie” a partir del 1877 Dirigí la publicació del Grundriss der romanischen Philologie Estrasburg 1888-1902 2a ed 1904-06, l’enciclopèdia que recull l’estat dels estudis de filologia romànica de l’època, una veritable summa de ciència positivista, encara vàlida en molts aspectes, on collaboraren una trentena d’especialistes d’arreu del món De formació neogramàtica, Gröber també estudià la història de la disciplina i s’interessà particularment pel fenomen de la diferenciació del llatí en…