Resultats de la cerca

Amb el fenici, púnic i moabita, constitueix una branca de l’antic cananeu Les manifestacions escrites de l’hebreu en el seu període més antic són la Bíblia hebraica 1200-200 aC i l’epigrafia de l’època reial Malgrat el predomini creixent de l’arameu d’ençà del període de l’exili segle VII aC, l’hebreu continuà servint de mitjà d’expressió, si més no escrit, en el període postbíblic una part de la literatura apòcrifa, documents de la mar Morta i les inscripcions en monedes macabees, en tombes i en osseres jueves La majoria dels escrits rabínics dels primers segles cristians foren també escrits…

Ambaixador a Venècia 1296, fou també monjo, ensenyà ciències profanes als laics i transmeté a Constantinoble la tradició científica de l’imperi de Nicea Autor d’una Aritmètica segons els indis , sota la influència de l’escola de Bagdad, introduí diferents mètodes de càlcul en la ciència bizantina Traduí al grec nombrosos autors llatins i, en l’estudi dels texts, tingué una gran activitat conjectural És autor d’un recull d’epigrames grecs anomenats pels filòlegs Antologia Planudea

Fou catedràtic a la Universitat de Barcelona Especialista en poesia castellana del Siglo de Oro, el , publicà l’edició crítica de tota la poesia de Quevedo 1969-81, Herrera 1975, Lope de Vega 1981, Fray Luis de León 1990 i de La Dorotea , de Lope de Vega 1996 i Cántico , de Jorge Guillén 2000, i estudis de caràcter més textual que pròpiament literari, a més de llibres de text i d’antologies poètiques Fou autor, també, de Sobre poesía de la Edad de Oro 1970, Sobre el rigor poètico en España y otros ensayos 1977, La vida como discurso 1981, etc Fou membre corresponent de l’Academia Española, de…

Fou professor a la Universitat d’Uppsala i, successivament, catedràtic de llengua i literatura llatines 1948, degà 1960 i rector 1966 a la d’Estocolm Publicà llibres sobre llatí tardà Syntaktische Forschungen ‘Estudis sintàctics’, 1943 i Beiträge zur spätlateinischen Syntax ‘Aportacions a la sintaxi del llatí tardà’, 1944, que donaren pas al seu camp més important d’estudi La poésie latine rythmique du haut moyen âge 1954 i Introduction à l’étude de la versification médiévale 1958 El 1968 publicà el seu Manuel pratique du latin médiéval , fonamental per a la formació de les noves generacions…

Formada a la Universitat de Nimega, sota el mestratge de JSchrijnen, fundador de l’escola de Nimega, en fou la principal continuadora, i ella mateixa formà nombrosos i qualificats filòlegs Els seus treballs sobre el llatí cristià representen un progrés notabilíssim també en el camp de la teologia, de la litúrgia, de l’arqueologia i de la història en general Des del 1939 dirigí la collecció “Latinitas Christianorum Primaeua” Amb JQuasten fundà 1950 la collecció “Stromata Patristica et Mediaeualia” i fou cofundadora 1947 de la revista Vigiliae Christianae Els seus primers llibres…

Estudià a Bonn, Heidelberg, Grenoble, Zuric, Florència i Tübingen i fou professor a les universitats de Halle i Hamburg Bona part dels seus estudis són dedicats a tema català, com Untersuchungen zur katalanischen Lautentwicklung 1904, Mundartliches aus Mallorca 1905, Un art poétique catalan du XVI siècle edició de l' Art de trobar de Francesc d’Olesa 1906, Manual de fonètica catalana 1908, etc Durant uns quants anys féu la bibliografia crítica dels treballs de filologia catalana dins el Kritischer Jahresbericht über die Fortschritte der Romanischen Philologie de Dresden i inclinà alguns dels…

En la consideració dels occitanismes del català, cal distingir entre els manlleus de la llengua literària antiga i els dels parlars contigus al domini occità, com és el rossellonès Als darrers pertanyen alavès ‘llavors’, canilla 'eruga’, codena 'cotna’, grasilles 'graelles’, let 'lleig’, lluset 'llampec’, etc Alguns d’aquests casos són moderns d’altres, com feda 'ovella’, es remunten a l’edat mitjana Alguna vegada la proximitat geogràfica deu haver permès de conservar un ètim abandonat per la llengua comuna, com és el cas del rossellonès verm 'cuc’, que es manté gràcies a una isoglossa…

La investigació exigent sobre noms propis, generalitzada a la darreria del s XIX, no rebé consagració internacional fins el 1938 I congrés de París, i els límits de la nova ciència continuen controvertits Els seus fundadors la restringien a la recerca del sentit, etimologia i evolució dels noms de lloc —terrestres, marítims, celestes toponímia— i dels noms de persona —noms, cognoms, renoms, hipocorístics antroponímia— als quals ha calgut afegir els d’animals zoonímia i de tota mena d’objectes més o menys personalitzats campanes, vehicles, obres literàries, vents, festes, etc De la…

L’estructuralisme es manifestà com a mètode ja madur a partir de les tesis presentades al Primer Congrés de Lingüistes de la Haia 1928 i al Primer Congrés de Filòlegs Eslaus de Praga 1929 pel grup de lingüistes que formaven part de l’anomenat Cercle Lingüístic de Praga entre els quals es destacaren Nikolaj Trubeckoj i Roman Jakobson, entre altres i que s’inspiraren en Ferdinand de Saussure i Jan Ignacy Baudouin de Courtenay Altres preestructuralistes, com Hans C von der Gabelentz i Winteler, no foren valorats fins després d’aquests manifests del Cercle de Praga El moviment, que proliferà…

La tendència a anomenar valencià i llengua valenciana el català parlat al País Valencià s’estén progressivament al llarg del s XV la nova designació ja datada el 1414 alterna amb les tradicionals de romanç, pla i català , sense mai adquirir, però, un sentit que contraposés la parla local a la del Principat i a la de les Illes Antoni Canals abans 1395 havia enfrontat “nostra volguda llengua valenciana” a la “llengua catalana” tanmateix, els texts de Canals no presenten cap particularisme lèxic, morfològic o sintàctic que els diferenciï d’escrits contemporanis procedents de qualsevol altre lloc…