Resultats de la cerca
Es mostren 42 resultats
semantema
Lingüística i sociolingüística
Per a molts lingüistes, unitat significativa que expressa una idea i que pertany al lèxic d’una llengua, en oposició a morfema, que és tota unitat significativa que pertany a la gramàtica.
Tot semantema és susceptible de revestir diversos morfemes D’altres lingüistes prefereixen al terme de semantema el de lexema, que és la unitat de base de l’inventari illimitat i obert de formes significatives d’una llengua, que constitueix el seu lèxic Per a BPottier, semantema és el conjunt de trets distintius semàntics o semes sema específics, constants i denotatius d’un semema
significació
Lingüística i sociolingüística
Procés psíquic d’associar un significant a un significat o concepte per constituir un signe lingüístic.
També la relació recíproca i reversible entre tots dos elements del signe Alguns lingüistes usen indistintament els termes significació, significat i sentit
morfema
Lingüística i sociolingüística
Unitat mínima de significació del llenguatge, de caràcter gramatical, indescomponible en l’aspecte sincrònic, que expressa els diversos accidents (gènere, nombre, persona, temps, etc) i altres elements gramaticals de relació (article, pronom, preposicions, conjuncions), d’inventari limitat i tancat en cada llengua, per oposició al lexema, unitat significativa mínima, de caràcter lèxic i d’inventari il·limitat i obert en cada llengua.
D’altres lingüistes assignen el terme genèric de morfema a tota unitat mínima significativa i divideixen el terme en morfemes lexicals o lexemes i morfemes gramaticals o gramemes
maia-zoque
Lingüística i sociolingüística
Família de llengües parlades per un gran nombre d’individus de pobles del SE de Mèxic, Guatemala, una part d’Hondures i alguna zona del golf de Mèxic.
Inclou, entre altres, les llengües del grup maia-quiché, el zoque i el totonaca Alguns lingüistes relacionen el maia- zoque amb altres grups, com el penuti, el carib i l’arauac
estructuralisme
Lingüística i sociolingüística
Corrent de la lingüística que concep les llengües com a conjunt d’elements interrelacionats, la significació dels quals només és perceptible en tant que ocupen un lloc i tenen una funció a l’interior d’un sistema lingüístic.
L’estructuralisme es manifestà com a mètode ja madur a partir de les tesis presentades al Primer Congrés de Lingüistes de la Haia 1928 i al Primer Congrés de Filòlegs Eslaus de Praga 1929 pel grup de lingüistes que formaven part de l’anomenat Cercle Lingüístic de Praga entre els quals es destacaren Nikolaj Trubeckoj i Roman Jakobson, entre altres i que s’inspiraren en Ferdinand de Saussure i Jan Ignacy Baudouin de Courtenay Altres preestructuralistes, com Hans C von der Gabelentz i Winteler, no foren valorats fins després d’aquests manifests del Cercle de Praga El…
functiu
Lingüística i sociolingüística
En glossemàtica, cadascun dels termes que intervenen en una funció.
Les funcions també poden ésser functius perquè hi pot haver funció de funcions Els functius que no són funcions són anomenats entitats Per a alguns lingüistes, com Hockett, els functius són els termes lingüístics que indiquen bàsicament relacions gramaticals, i corresponen als monemes funcionals de Martinet
consonant líquida
Lingüística i sociolingüística
Nom amb què és coneguda, des de l’antiguitat, cadascuna de les consonants m, n, l i r.
Avui aquesta denominació no satisfà alguns lingüistes, que reserven la denominació de líquides solament per a la l i la r , atesa llur aptitud per a formar grups pl, pr Ambdues consonants s’han mantingut en el pas de l’indoeuropeu a les altres llengües gr φύρα, llat foris, gòtic daúr i per la l que ha donat r en antic hindi, gr ωλέη, llat ulna, gòtic aleina , etc
arbre genealògic de les llengües
Alguns trets de similitud particular entre les llengües indoeuropees, que incideixen els uns amb els altres i discorden de l’arbre genealògic de les llengües (segons Schrader i Bloomfield): 1, sibilants en comptes de velars en certes formes; 2, desinències casuals amb m en comptes de bh ; 3, desinències del passiu amb r ; 4, prefix e- en els pretèrits; 5, noms femenins amb sufixos masculins; 6, perfet usat com a pretèrit general
© fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Metàfora amb què els comparatistes de mitjan segle XIX, i en particular August Schleider, es representaven l’evolució d’una família de llengües, considerada com un procés de particions successives d’una llengua comuna en diverses llengües que des d’aleshores seguien un curs independent.
Bé que aquesta imatge perdura en alguns manuals, fou destruïda pels lingüistes Hugo Schuchardt 1866 i 1870 i Johannes Schmidt 1872, en mostrar, el primer per al romànic i el segon per a l’indoeuropeu, que les línies fonamentals de participació dels dialectes s’entrecreuen d’una manera massa complicada perquè hom pugui admetre una història tan simplista, i que cal pensar en molts processos d'associació i reagrupació de les llengües
mot tabú
Lingüística i sociolingüística
Interdicció en una llengua d’uns mots determinats.
Fenomen propi de comunitats primitives, apareix a totes les llengües Moltes religions prohibeixen alguns noms sagrats els hebreus substitueixen el nom de Jahvè pel d’Adonai, ‘Senyor’, costum conservat per la litúrgia cristiana en la lectura de la Bíblia Els lingüistes n'han postulat l’existència per explicar-se la manca de mots indispensables en algunes llengües, com el cas d’una manca de base indoeuropea comuna per a noms de mals físics, com sordesa, ceguesa, etc
semema
Lingüística i sociolingüística
Conjunt de semes que constitueixen el contingut semàntic d’un lexema.
El terme és usat per molts lingüistes moderns, especialment per BPottier, per a designar el pla del significat de les unitats lingüístiques lexicals, en oposició a llur aspecte formal de significant, designat amb el terme de lexema Segons Pottier, un semema és integrat per un conjunt de semes genèrics, constants i denotatius, anomenat classema un conjunt de semes específics, també constants i denotatius, anomenat semantema i un conjunt de semes variables i connotatius —actualitzables per uns locutors en una combinació determinada del discurs—, anomenat virtuema