Resultats de la cerca

A vegades, rep un ús més restringit, equivalent a ona acústica periòdica o regular, en oposició a soroll o brogit, que es refereix a una expansió acústica no periòdica En aquest cas, el so es compon de quatre paràmetres fonamentals durada, intensitat o amplitud, to o freqüència i qualitat o timbre Fora de l’últim, present a totes les llengües, els altres poden, o no, tenir pertinència fonològica per exemple, la durada en llatí, la intensitat en castellà i el to en xinès Però, tanmateix, aquests trets compareixen alhora i varien en qualsevol emissió fònica concreta en tota llengua natural

En català no hi ha oposicions basades en la buidor/planesa, per manca de fonemes retroreflexos o de sèries guturals arrodonides i no arrodonides

Per exemple, F →SN + SV, SN →D + S, SV →V + C és una regla que indica que la frase F ha d’ésser convertida en una cadena de sintagma nominal SN i sintagma verbal SV el SN en una cadena de determinant L D i substantiu S el SV, en una cadena de verb V i complement ©, etc, fins a arribar a uns símbols terminals no susceptibles ja de cap més reescriptura La regla A →Z ¦ X-Z pot indicar que la categoria A esdevé Z en un context format a l’esquerra per X i a la dreta per Z Per exemple, en català + sord → + sonor ¦ -+ sonor, o sia un so sord esdevé sonor en un context en què el segueix…

Aquesta grafia fou adoptada posteriorment en llatí per a representar un so fricatiu labiodental sord f

És un subdialecte del català insular o balear català oriental, pel tancament que fa de la o àtona en u i la reducció de la a i la e àtones al so e Coincideix amb el mallorquí i el menorquí en la conservació del so de e neutra tònica é més vital a Vila que no a la resta de l’illa, on ha estat substituïda per e, i en divergeix en la no monoftongació en - o del diftong - ua final aigua, llengua , etc i en el manteniment de l’accent damunt el verb evitant el desplaçament als pronoms enclítics Conserva, com el valencià, la n etimològica del plural d' ase, jove, etc…

Aquesta oposició es manifesta al nivell d’expressió on la substància és el so descrit segons la física, i la forma és l’organització abstracta de la subtància fònica i al nivell de contingut on la substància fònica és l’objecte d’estudi per part de la semàntica, i sobre ella hom projecta la forma del contingut

És també emprat per a expressar un subjecte indeterminat, és a dir, d’un verb usat en forma impersonal Aquesta roba es porta molt ara Es diu que apujaran els preus Davant d’un verb començat en so de essa escrit s o c és preferible d’usar, en lloc de es , la forma se Se sent molt bé Se celebra cada any

Cada llengua és una particular organització de trets pertinents i no pertinents, des del punt de vista fonològic En un mot com ara cas kás, la sordesa del primer fonema és pertinent, per tal com el distingeix de gas gás, mentre que la sordesa o la sonoritat del tercer fonema depèn, en català, de la seva assimilació, ja no pertinent, al so que segueix cas fàcil enfront de cas difícil