Resultats de la cerca

El seu origen, cal cercar-lo al s XVII 1609, banc d’Amsterdam 1656, el banquer suec Palmstruch 1694, Bank of England Els comerciants dipositaven llurs monedes a les mans dels banquers, els quals lliuraven, en canvi, certificats de garantia al portador Aquests certificats, més còmodes, anaren assolint cada cop més solvència sobre les monedes, i s’anaren convertint en bitllets de banc, establerts pels banquers en funció de les monedes en dipòsit i de les quantitats que aquests havien de rebre en concepte de préstec a tercers D’aquesta faisó s’acresqueren les transaccions i la quantitat de diner…

Quan la moneda té un valor intrínsec apreciable moneda d’or o de plata el valor de curs legal és sempre superior al valor intrínsec per a poder cobrir les despeses de la fabricació i assegurar un guany a l’emissor

Tradicionalment aquest banc d’emissió emetia metall encunyat o paper moneda en contrapartida metàllica, d’acord amb unes normes o un règim d’emissió La seva reglamentació ja fou objecte de discussió al s XIX entre l’escola bancària, partidària de la llibertat d’emissió de bitllets sense correspondència amb les reserves metàlliques, i la Currency School, que recomanava l’establiment d’un patró metàllic rígid La llei de Peel 1844 donà prioritat a la segona, bé que, posteriorment, la creixent necessitat de liquiditat motivà l’abandó de la convertibilitat metàllica de totes les monedes Actualment…

Cal assenyalar entre ells, en primer lloc, Thomas Tooke John Fullarton i James William Gilbart Tingué l’adhesió de la majoria dels principals economistes, en especial de John Stuart Mill, contra els homes pràctics i els funcionaris del Banc d’Anglaterra Les seves crítiques poden ésser sintetitzades en tres idees principals En primer lloc, el control de l’emissió és insuficient per a garantir l’estabilitat si hom vol aconseguir-la mitjançant restriccions, cal plantejar-se alhora la qüestió dels dipòsits bancaris El mecanisme de control no ha de consistir en la limitació de l’emissió, sinó, si…

Els actius financers, nominals o al portador, poden ésser de renda fixa o variable, segons que produeixin una utilitat fixa o indexada determinada d’antuvi o una quantitat variable proporcional als beneficis o resultats de la societat o l’organisme emissor Els títols emesos per l’estat són anomenats deute públic deute 2 6 o cèdules per inversions, i poden ésser amortitzables o no amortitzables llavors reben el nom de deute perpetu Les emissions de deute públic poden ésser considerades com a instruments finançadors de les activitats de l’estat i com a instruments de política autoinflacionista…

Poden ésser a terme curt, llarg o mitjà, segons els tipus i segons els països Els bons de caixa són els emesos pels bancs, generalment a terme mitjà Particularment, els bancs industrials obtenen d’aquesta forma una part de llurs fons de finançament L’estat emet els bons del tresor a llarg terme o bé a curt terme per tal de finançar el deute públic De fet, constitueixen una forma de diner creada pel govern, bé que menys líquida que els xecs i que les lletres de canvi per aquest motiu formen part de l’anomenada segona línia de liquiditat Els bons del tresor experimenten cotitzacions fluctuants…

És una situació perillosa quan es tracta de deute sobirà, emès per un estat o administració, perquè perd tota credibilitat per a atraure capitals És el que passà amb Rússia a l’agost del 1998, com a conseqüència de la crisi del sud-est asiàtic que començà al juliol del 1997 i que féu que l’estat assumís els deutes interns, però no pas els externs El 2002, l’Argentina, dins d’un programa contra la crisi del país que provocà l’anomenat corralito bancari per a evitar fugides de capital, féu default per valor de 1 000 milions de dòlars amb un deute que tenia amb el Banc Mundial

És una contrapartida al privilegi d’emissió del banc

En aquest sentit hom parla de moneda fiduciària tot referint-se als bitllets de banc, i de circulació fiduciària com a expressió del total de bitllets de banc en circulació

Fill de Joan Baptista Xifré i Horta, propietari de quatre bergantins que feien la ruta d’Amèrica, arruïnat el 1786 a conseqüència de la guerra contra la Gran Bretanya i que morí l’any següent a Cadis, on s’havia refugiat El seu germà Domènec s’establí a Buenos Aires, cercant fortuna, i ell partí el 1798 cap a Cuba, per treballar amb el seu oncle, Josep Xifré i Horta, en l’adob de pells Aviat prengué la iniciativa del negoci, i aconseguí l’exclusiva de l’exportació de cuir en brut 1808 Home emprenedor, renovà el procés industrial amb maquinària nova importada d’anglaterra Afavorit per les…