Resultats de la cerca
Es mostren 9 resultats
herba de Sant Jordi
Flors de l’herba de Sant Jordi
© Pancrat
Botànica
Planta herbàcia perenne, de la família de les valerianàcies, de 30 a 80 cm d’alçària, de fulles oposades, ovades acuminades i glauques, i de flors roses o blanques, aplegades en corimbes.
Creix en roques i en murs Gaudeix de propietats antiespasmòdiques
te bord
Botànica
Farmàcia
Planta herbàcia anual o perennant, de la família de les quenopodiàcies, de 40 a 120 cm d’alçada, pubèrula, d’olor forta, de fulles lanceolades, dentades o fistonades; de flors verdoses, disposades en inflorescències paniculiformes i fulloses, i de fruits en núcula.
És una herba ruderal de procedència americana Gaudeix de propietats vermífugues i estomacals
morella roquera
Botànica
Planta herbàcia perenne, de la família de les urticàcies, alta de 20 a 60 cm, de fulles ovades acuminades, de flors en cimes glomerulars i de fruits en aqueni.
Creix en vores de camins, al costat de cases, en terraplens, en runes, etc Gaudeix de propietats emollients i diürètiques
herba d’orenetes
Herba d’orenetes
Wildlife in a Dorset Garden (cc-by-nc-sa)
Botànica
Planta herbàcia perenne, de la família de les papaveràcies, de 30 a 90 cm d’alçària, amb làtex ataronjat, de fulles pinnatisectes, de flors grogues agrupades en petites umbel·les i de càpsules linears.
Es fa en llocs humits Gaudeix de molta predilecció en medicina popular, i el seu làtex es emprat contra les berrugues
marduix
marduix
© Fototeca.cat
Botànica
Farmàcia
Planta herbàcia de la família de les labiades, de 20 a 60 cm d’alt, aromàtica, de fulles ovals oposades i de flors blanques o rosades, reunides en glomèruls.
Procedeix del Pròxim Orient, i és conreada com a planta decorativa i medicinal Gaudeix de propietats estomacals, carminatives, tòniques, sedants, antiespasmòdiques, sudorífiques i antireumàtiques
dent de lleó
Dent de lleó
© Corel / Fototeca.cat
Botànica
Planta herbàcia, de la família de les compostes, de fulles totes basals en roseta, pinnatífides o pinnatipartides i runcinades, de capítols grocs solitaris i d’aquenis terminats en plomall.
Com a planta oficinal, gaudeix de propietats diürètiques i aperitives Creix en prats, vores de camps i de camins, terrenys incultes, etc, sobretot a muntanya
dròsera
dròsera
© Fototeca.cat
Botànica
Planta herbàcia perenne, de la família de les droseràcies, de fulles totes basals.
La cara superior de la fulla duu pèls llargs, mòbils, vermellosos, terminats en una glàndula, els quals atrapen i digereixen petits insectes Es fa en torberes En medicina popular gaudeix de propietats antiespasmòdiques
caoba
Botànica
Tecnologia
Gènere de grans arbres perennifolis, de la família de les meliàcies, de 12 a 15 m d’alt, de fusta dura, de color bru vermellós, amb fulles pinnades, coriàcies i lluents, flors petites, blanquinoses, agrupades en panícules i fruits en càpsula llenyosa, que viuen a les selves plujoses d’Amèrica tropical.
Dues espècies tenen importància comercial S mahogani , la caoba americana , o de Cuba , o antillana , la més apreciada, explotada des d’antic a les Antilles i a Florida, i S macrophylla , que creix des del Yucatán fins a la part nord del Brasil i el Perú Ambdues s’han estès per tota l’Amèrica tropical, Índies Occidentals, etc La fusta de caoba, de fibra corbada, gra homogeni, dura i densa, però fàcil de treballar i susceptible d’un immillorable poliment, gaudeix des d’antic de la màxima estima en ebenisteria
clavellina
Clavellina
Alice Shanks (CC BY-NC)
Botànica
Jardineria
Planta herbàcia perenne, de la família de les cariofil·làcies, de tiges sufruticoses, esveltes, que fan fins a 80 cm d’alçària, fulles oposades, angostes, glabres, glauques i flors grans amb el calze tubulós, que acaba en cinc dents i porta a la base quatre esquames caliculars.
Té cinc pètals dentats, purpuris, blancs o vermells, i deu estams que s’han transformat en pètals en les formes conreades La forma silvestre es dóna espontània en alguns rocalls molt agrests del sud de les penínsules Ibèrica i Itàlica i de Sardenya i Sicília El tipus ornamental fou portat de l’Àsia Menor, on era conreat pels àrabs, a Europa pels croats al segle XIII, i el seu conreu hi fou generalitzat durant els segles XIV i XV Gaudeix d’una gran estima com a planta ornamental, sobretot de test, i hom la conrea extensament per la flor, el clavell , una de les més apreciades en floristeria Hi…